¿Qui té por de Rebecca West?

Dir que West és coetània de Woolf és simplificar molt. Perquè mentre el rellotge de la segona es va aturar als anys 40, la vida de la primera va recórrer 90 anys i set dècades de treball incansable com a novel·lista, periodista, viatgera, pionera del feminisme i precoç activista del socialisme. La mirada de West ha seguit els principals esdeveniments del segle XX. Va tenir temps d’admirar les troballes de la segona onada del feminisme en els 60, després de ser testimoni d’excepció com a cronista per al ‘New Yorker’ dels judicis de Nuremberg (publicat per Reino de Redonda com ‘Un reguero de pólvora’) , o del procés contra els britànics que es van alinear amb els nazis (‘El significado de la traición’) i, com a socialista, adonar-se de les trampes del miratge soviètic. Helen Atkinson, neboda neta de l’autora i actual presidenta de la Rebecca West Society, salta amb ironia, des de casa seva, a Nova York, quan se li esmenta el llegendari antagonisme entre l’aristòcrata i un tant esnob Woolf i la ‘middle class’ Rebecca West:  «Crec que la vida de la meva tia pot ser molt més exemplar per a una dona actual que la de Virginia Woolf, el gran acte final de la qual va ser omplir-se les butxaques de pedres i tirar-se al riu».

La feminista

Hi ha una frase de West que no només retrata el seu ideari sinó també la seva proverbial contundència i brillantor d’estil –«la brillantor del diamant», com el va definir un crític– que tan bé sona a les nostres orelles modernes: «No sé què és realment el feminisme, només sé que la gent em diu feminista cada vegada que expresso opinions que em diferencien d’un pelut». Sufragista de primera hora, va deixar la universitat perquè la seva família només va poder costejar-la-hi a la seva germana gran –cosa que diu molt d’uns pares que creien en l’educació de la dona.  Guapa i amb talent, es va abocar a escriure ressenyes amb molt vigor i soroll mediàtic. També va intentar una frustrada vocació d’actriu de la qual va extreure el seu ‘nom de plume’ (en realitat es deia Cecily Fairfield), el nom d’una heroïna autodestructiva d’una obra d’Ibsen.

El 1928, en una conferència davant la Societat Fabiana de Londres, va assegurar en el seu millor i més combatiu estil: «Existeix una condició comuna per a la majoria de les dones de la civilització occidental i totes les altres civilitzacions que coneixem amb certesa, i és que la dona com a gènere és odiada i perseguida, mentre que com a individu és estimada, i fins i tot, amb una sort raonable, de vegades adorada».

La lluitadora

Per a Atkinson això és el que West va ser durant tota la seva vida. Una dona vibrant i batalladora amb l’objectiu primordial de comunicar idees: «Ella contribuïa a tota mena de debats en què creia, en relació amb les injustícies socials, i a la situació de la dona. Prenia la paraula en un món d’homes i no esperava a ser convidada». En la seva vida íntima també es va atrevir a anar més enllà de les convencions. Als 20 anys no la va espantar fer una ressenya negativa de l’escriptor H. G. Wells, vaca sagrada del socialisme britànic, lluitador pels drets de la dona, tot i que avui només sigui recordat per la seva màquina del temps i les seves guerres alienígenes.  Ell, 47 anys i una família convencional, la va convidar a dinar per discutir el greuge –l’havia anomenat ‘vella conca’– i allà va començar una relació extramarital que duraria 10 anys i de la qual naixeria Anthony West, alhora estimable escriptor que sempre va acusar la seva mare de no haver sigut mai afectuosa amb ell. «Ser fill il·legítim fa un segle no era gens fàcil. A l’Anthony als sis anys el van enviar a un internat», intenta excusar la neboda neta, que posa l’accent en la irresponsabilitat de Wells.

La llengua viperina

¿Queda clar que Rebecca West tenia un caràcter endimoniat? Encantadora quan connectava bé amb els seus contertulians, irritable i càustica si detectava incongruències o mentides. Atkinson ho resumeix així: «Se sol dir que cadascú té dret a pensar el que vulgui, però ella creia fermament que tothom tenia el dret a pensar com ella pensava».  ‘Intimidador’ és l’adjectiu que escull per definir la sensació que l’embargava en les visites que li feia en l’adolescència –la neboda tenia 17 anys quan la seva tia va morir– i és que la seva germana gran es va guanyar un «ignorant» a l’admetre no haver llegit mai Iris Murdoch.  «Si no hi havia sotragades d’aquest tipus, la seva conversa, a 100 quilòmetres per hora, sobre tota mena de temes, podia ser meravellosa».

La dona del seu temps

Notícies relacionades

El retorn digital de ‘Sálvame’

Elefantes canten sense complexos a l’amor romàntic al Palau

Una altra mostra del caràcter modern de West és el seu respecte al periodisme en un moment en què no existia el consens que aquesta tasca podia ser part de la gran literatura –com ha demostrat la nobel Svetlana Aleksiévitx. Per a molts, el millor de la seva obra està precisament en la no-ficció. En els seus relats dels judicis de Nuremberg, en què amb la seva llengua afilada va descriure així al mariscal de camp nazi: «De vegades, sobretot, quan estava de bon humor, recordava la ‘madame’ d’un bordell».  O en la que ha sigut considerada la seva obra mestra ‘Cordero negro, halcón gris’ (publicada fa anys a Ediciones B i avui descatalogada), un llibre molt difícil de definir que relata el seu viatge als Balcans entre les dues guerres mundials i que és una impressionant reflexió historicosociològica sobre aquest enclavament centreeuropeu.

La incongruent

¿Qui no té també les seves inconsistències? West, que durant 30 anys havia atacat a tots els governs que li semblaven hostils «a la llibertat política i econòmica de les masses» va acabar casant-se amb un banquer multimilionari i acceptant de mans de la reina el títol de ‘Dama’, l’equivalent femení de ‘Sir’. Dos anys abans de morir, se la va poder veure en una escena d’un ‘blockbuster’ de Hollywood, ‘Rojos’, de Warren Beatty, interpretant-se a si mateixa i rient a cor què vols per la possibilitat que el llegendari periodista John Reed, el de ‘Deu dies que trasbalsaren el món’, s’hauria inventat la seva relació amb l’activista Louise Bryant. «Cada cert temps rebo cartes d’homes que asseguren que van passar amb mi uns dies meravellosos a Venècia».