CRÍTICA DE CINE

Crítica de 'Mank', de David Fincher: la narrativa concèntrica

El director de 'Seven' aconsegueix reflectir l'estat d'ànim del cine de Hollywood dels anys 30 i 40 sense deixar de banda la modernitat per la qual se'l reconeix

mank-en-espaol- -triler-oficial- -netflix / periodico

2
Es llegeix en minuts
Quim Casas

Mank ★★★★

Direcció:  David Fincher

Repartiment:  Gary Oldman, Amanda Seyfried, Arliss Howard, Lily Collins, Charles Dance, Tom Burke, Tom Pelphrey

Títol original:   ‘Mank’

País:  Estats Units

Durada:  132 minuts

Any:  2020

Gènere:  Drama

Estrena en cines:  20 de novembre del 2020 (4 de desembre a Netflix)

David Fincher invoca la figura de Herman J. Mankiewicz, el guionista de ‘Ciutadà Kane’ –un dels films que més tinta a fet córrer, especialment sobre la paternitat del seu llibret original–, a partir d’un guió escrit pel seu progenitor, Jack Fincher, mort fa set anys. Fincher pare tenia un interès particular en els racons del Hollywood de l’era clàssica, i va escriure un guió sobre Howard Hughes abans que Martin Scorsese realitzés la seva pel·lícula sobre el magnat, ‘El aviador’, partint d’un altre tractament.

És la primera vegada que el director de ‘Seven’ i ‘La xarxa social’ s’embarca en un projecte d’aquestes característiques, burxant en l’enginy cinematogràfic aliè. Ho fa amb la segona gran aposta en blanc i negre de Netflix després de ‘Roma’. Aconsegueix reflectir l’estat d’ànim del cine de Hollywood dels anys 30 i 40 sense deixar de banda la modernitat per la qual se’l reconeix. Fincher no ha fet un exercici retro. Tampoc és una reivindicació en tota regla de Mankiewicz. I la disputa amb Welles per l’autoria del guió no és el seu tema central. L’espina dorsal d’aquesta magnífica pel·lícula és la creació artística, perquè el guió de ‘Ciutadà Kane’ va ser pur art revolucionari.

Per això mateix, Fincher assumeix les maneres de l’estructura narrativa d’aquell film en un bonic joc de miralls. ‘Mank’ està construïda en salts temporals, informacions en paral·lel i harmonioses transicions entre seqüències com a ‘Ciutadà Kane’. Mankiewicz, interpretat amb mesura i distància –malgrat els seus estirabots etílics– per Gary Oldman, diu que la narrativa és un cercle concèntric. Es vanta d’haver suggerit una narrativa irrefutable i un destí. On el porti és tasca seva, diu referint-se a Welles.

Notícies relacionades

El relat viatja en el temps, fins a decisius episodis als anys 30, a partir de la situació central, l’escriptura del guió al desert de Mojave, un retir creatiu i obligat donades les condicions físiques de Mankiewicz. Per les imatges d’un blanc i negre pastós, com en un somni difuminat, desfilen Irving Thalberg, David O. Selznick, Louis B. Mayer, Marion Davies, Upton Sinclair, els més famosos guionistes de l’època, Joseph Mankiewicz, germà del protagonista, i, sobretot, el poderós William Randolph Hearst a qui dona vida Charles Dance, que ja va encarnar a David W. Griffith a ‘Good morning, Babilonia’. Kane és Hearst, és sabut, i en tot cas, Fincher ens recorda que la pel·lícula va ser una ‘vendetta’ personal de Mankiewicz i no de Welles.

«La gent que va al cine deixa voluntàriament la seva incredulitat a l’entrada», diu Mankiewicz. Eren altres temps, els de la fàbrica de somnis, creació i corrupció. ‘Mank’ és un glop amarg, però irrefusable.