'Billy el Niño', el torturador franquista que imitava Bruce Lee

Durant els interrogatoris el seu objectiu no era tant aconseguir informació com «demostrar-te que tu per a ell no eres ningú, només un objecte completament d’un sol ús». Així es relata en ‘Billy’, documental presentat aquest dimecres en el Festival de Sevilla que se serveix de testimonis d’antics integrants d’organitzacions com el FRAP, el GRAPO, la LCR i altres grups antifranquistes –figures com Chato Galante, l’advocada Lidia Falcón i Francisco Rodríguez Veloso– i intervencions de periodistes, politòlegs i sociòlegs per, assegura el director Max Lemcke (en la foto), «qüestionar el relat oficial segons el qual la Transició va ser modèlica».

Membre de la Brigada Politicosocial des del 1968, González Pacheco tenia com a prioritat el control dels moviments estudiantils, entre els quals es va fer famós perquè li agradava molt exhibir-se i ser temut. Als seus sospitosos els tancava als soterranis de la Direcció General de Seguretat, en estances insonoritzades al costat dels calabossos. Alguns es resistien a confessar, d’altres no aconseguien suportar el dolor i acabaven dient el que la policia volia sentir perquè els cops cessessin.

Guerra bruta

Com recorda ‘Billy’, González Pacheco va tenir un paper instrumental en la creació de la primera guerra bruta a Espanya. Es creu que va instigar l’explosió de la cafeteria Rolando, en què van morir 13 persones i l’autoria de la qual es va atribuir a ETA, i que ja acabada la dictadura va estar tant darrere de l’atemptat del carrer d’Atocha el 1977 com, afegeix Lemcke, «de centenars d’assassinats produïts per les forces de l’ordre i bandes feixistes». Després de l’arribada de la democràcia no només no va ser jutjat, sinó que se li van concedir medalles.

Com recorda el director, «va viure amb una impunitat total, assistint a les festes de la policia i rebent informació privilegiada per a l’empresa de seguretat privada que havia muntat». Quan van gravar el documental les seves víctimes no podien imaginar que poc després –el 7 de maig–, a causa del coronavirus, acabaria morint sense retre comptes pel que va fer i amb les seves condecoracions penjades. Per la seva banda, Lemcke confessa que mai no va confiar a veure’l pagar pels seus crims. «Va estar molt lligat a les clavegueres de l’Estat i va col·laborar amb diferents governs. Tenia molta informació, i per això tots el temien».

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Per il·lustrar els testimonis de les víctimes, ‘Billy’ incorpora fragments de pel·lícules com ‘7 días de enero’ (1979) i ‘L’home que va matar Billy el Nen’ (1967). També imatges d’arxiu de revoltes de carrer, i de persones amb el rostre irat i el braç dret en alt que canten el ‘Cara al sol’; daten dels anys 80, però podrien haver-se gravat el 20 de novembre passat. Al cap i a la fi «el franquisme continua viu, perquè va acceptar la democràcia a canvi de conservar els seus privilegis», opina Lemcke. «La llei d’amnistia del 1977 va ser pactada, redactada i aprovada per exonerar els torturadors i els polítics del règim», afirma algú en ‘Billy’, que també inclou una declaració al respecte d’Alfonso Guerra: «Es va fer el que necessitava el país». Amnistia a canvi d’amnèsia.

Des d’aleshores, «cap Govern ha sigut prou valent per deixar de protegir aquestes escombraries», lamenta en la pel·lícula Pablo Iglesias. Per reparar aquest mal, el Govern que colidera va aprovar l’avantprojecte de la llei de memòria democràtica fa un parell de mesos. «Soc una mica pessimista al respecte», confessa Lemcke. «Hauríem d’assegurar-nos que la llei no acabarà abandonada de les partides pressupostàries si arriba un altre partit al poder, que la lluita es posés d’acord». En canvi, lamenta, el país està vivint un procés de normalització de la ultradreta i el franquisme. «És terrible, però hi ha espanyols que pensen que està bé que hi continuï havent gent enterrada en cunetes».