ESTRENA A NETFLIX

¿Per què 'Mank' és la gran favorita per als Oscars 2021?

El film de David Fincher, que relata el procés creatiu de 'Ciutadà Kane', ho té tot perquè Netflix a la fi pugui arrasar en la cerimònia del pròxim mes d'abril

screen-shot-2020-10-08-at-113019-am

screen-shot-2020-10-08-at-113019-am

7
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

‘Ciutadà Kane’ va estar a punt de no veure la llum per culpa del magnat William Randolph Hearst –temorós, amb motiu, que el seu metratge fos un atac a la seva persona– i quan ho va fer va fracassar estrepitosament a la taquilla, però el temps no va tardar a situar-la a dalt de tot del podi de les millors obres cinematogràfiques de tots els temps. I allà continua, convertida en sinònim d’això que els més cursis anomenen Setè Art. Per això és una deliciosa ironia que ara, quan els estudis de Hollywood fa mesos que no treuen el cap a les sales, una pel·lícula sobre el procés de creació de Ciutadà Kane s’estreni de la mà de Netflix, la companyia que molts consideren la nèmesi del cine.

I no només això: ‘Mank’, l’onzè llargmetratge de David Fincher, té tots els números per triomfar en la successió d’entregues de premis que començarà en unes setmanes i culminarà a la gala dels Oscars del 25 d’abril. Si s’hagués estrenat un any qualsevol seria una candidata sòlida; fer-ho enmig de la pandèmia, després que títols com West Side story o Dune hagin posposat la seva estrena diversos mesos, la converteix en la gran favorita. 

La pel·lícula arribarà als cines dels EUA aquest divendres i s’incorporarà al catàleg de Netflix
el 4 de desembre.

Des d’aquest pròxim divendres en els cines nord-americans –el 4 de desembre s’incorpora al catàleg de Netflix per a tot el món–, la pel·lícula s’acosta a la figura del guionista Herman J. Mankiewicz (Gary Oldman) durant els mesos que va passar escrivint per al director Orson Welles el primer esborrany de ‘Ciutadà Kane’. L’autoria del text sempre ha estat envoltada de controvèrsia, ja que Welles es va acreditar a si mateix com a coautor malgrat que, asseguren alguns –entre ells la cèlebre crítica Pauline Kael al seu assaig Raising Kane (1971)–, les seves contribucions van ser nul·les. En tot cas, ‘Mank’ se centra menys en aquesta polèmica que en les circumstàncies que van inspirar el guió: després de formar part del cercle íntim de Hearst i veure’s després fora seu tant pels seus problemes amb la beguda com pel seu propi desencant amb el poder, Mankiewicz va decidir utilitzar la màquina d’escriure per venjar-se.

Les quinieles ja auguren que ‘Mank’, primera pel·lícula que Fincher estrena des de ‘Perdida’ (2014) –mentrestant va crear les telesèries ‘House of Cards’ i ‘Mindhunter’–, podria aconseguir tantes nominacions com al seu dia va aconseguir ‘Ciutadà Kane’, nou, i en les mateixes categories. Si fos aquest el cas, el director tindria un motiu per preocupar-se: el guió de Mankiewicz i Welles va ser l’única estatueta que la seva predecessora va acabar emportant-se. No obstant, alguns són els motius que auguren a ‘Mank’ una collita més triomfal.

El melic de Hollywood

El melic de HollywoodLa història recent dels Oscars demostra que als membres de Hollywood els agrada premiar pel·lícules que parlen d’ells. En els últims temps tres ficcions més o menys centrades en el món del cine –’The artist’, ‘Argo’ i ‘Birdman’– es van emportar la més preuada estatueta i una quarta, ‘La La Land’, també la va tenir entre les mans uns segons, i en tot cas va acabar guanyant sis premis; ‘Érase una vez... en Hollywood’, per la seva banda, en va guanyar dos aquest mateix any.

 Amanda Seyfried i Gary Oldman, en un fotograma de ‘Mank’.

Però és que ‘Mank’ parla no només del cine sinó, diem, de la que potser és la pel·lícula més venerada i estudiada de totes les que hi ha, i en reprodueix no només l’estructura narrativa, plena de salts temporals, sinó també l’interès en fosques aliances entre la premsa, el cine i el Govern nord-americà de l’època. I en el procés, finalment, captura amb precisió l’aspecte i l’atmosfera del Vell Hollywood: el seu glamur i la seva sordidesa, la seva capacitat per inspirar somnis i trencar-los en mil trossos, les seves interminables jerarquies, la seva corrupció i la seva màgia. Després d’uns mesos en què la seva supervivència mateixa es manté sota amenaça, és probable que la indústria se senti particularment inclinada a homenatjar-se a si mateixa... tot i que això signifiqui reconciliar-se amb el seu últim gran enemic.

L’hora de Netflix

L’hora de NetflixFa anys que la plataforma mira de ser la gran triomfadora de la nit dels Oscars, però fins ara les seves produccions no ho han tingut fàcil. Sí, ‘Roma’ va guanyar tres estatuetes el 2019, però va perdre en la categoria reina, millor pel·lícula; i el 2020, malgrat acumular 13 les 45 nominacions de les categories principals, Netflix va tornar a casa amb la paraula ‘fracàs’ penjada del coll, i va confirmar així la creença generalitzada que al si de l’Acadèmia impera cert sentiment anti-‘streaming’.

No obstant, és més que probable que aquesta actitud tingui els dies comptats. El 2021, al cap i a la fi, els votants no sentiran la temptació d’ignorar Netflix, més que res perquè amb prou feines tindran opció de fer-ho. Mentre els grans estudis retardaven fins ben entrat l’any que ve les dates d’estrena d’algunes de les que havien de ser les seves grans apostes en la temporada de premis, la gran N hi participarà amb almenys quatre títols: ‘Da 5 bloods’, de Spike Lee; ‘El juicio de los 7 de Chicago’, d’Aaron Sorkin; ‘The midnight sky’, de George Clooney; i per descomptat ‘Mank’, sens dubte. la que ho posaria més fàcil als acadèmics per votar a favor de Netflix sense sentir-se culpables.

Ahir és avui

Ahir és avui‘Mank’ aborda diversos temes que resulten plenament rellevants en el nostre present. D’entrada, rememora els esforços de Hollywood per atraure la gent a les sales de cine durant els anys de la Depressió, moltes dècades abans que la pandèmia tornés a deixar-les buides. Així mateix, recrea la campanya electoral per al govern de Califòrnia de 1934, que va enfrontar el republicà corrupte Frank Merriam contra Upton Sinclair, escriptor socialista –alguna cosa així com el Bernie Sanders del seu temps– que inspirava una barreja de terror i odi entre les elits del país.

Un fotograma de ‘Mank’, de David Fincher.

De fet, la pel·lícula recorda com els productors Louis B. Mayer i Irving Thalberg van conspirar juntament amb Hearst per sabotejar la campanya de Sinclair recorrent a ‘fake news’ –irònicament, va ser el mateix Mankiewicz que els va donar la idea de forma involuntària; en altres paraules, Fincher retrata un clima polític molt similar al que envolta els Estats Units des de fa temps. S’ha de veure encara quan i com accedirà Trump a abandonar la Casa Blanca però, per als liberals de Hollywood, premiar Mank seria una manera de fer-se copets a la seva pròpia esquena per la seva contribució a la caiguda de l’encara president.

El so dels aplaudiments

El so dels aplaudimentsLa crítica nord-americana està elogiant ‘Mank’ de forma rotunda i generalitzada, i s’entén perfectament per diversos motius: la precisió amb el qual Fincher barreja l’íntim i l’èpic –ja ho va fer magistralment a ‘Zodiac’–, la sorprenent meticulositat amb la qual recrea el Hollywood dels anys 30 i el ‘look’ de les pel·lícules que es feien llavors, la sofisticació amb les quals homenatja alguns moments icònics de ‘Ciutadà Kane’ sense caure en el mer pastitx...

Un fotograma de ‘Mank’, de David Fincher.

A diferència de tants altres pel·lícules sobre el procés cinematogràfic, a més, Mank se situa a la distància justa, sense caure en la reverència ni explicitar la sàtira; retrata la falta d’ètica i la hipocresia de la indústria, però també la seva capacitat per sorprendre, i es pregunta si és legítim que, per crear una gran obra, l’autor accepti trair qui faci falta i fins a situar-se a punt de la mort.

Ciutadà Fincher

Notícies relacionades

Ciutadà FincherMalgrat ser un dels autors més respectats del cine nord-americà, al llarg de la seva carrera David Fincher només ha obtingut dues nominacions als Oscars, totes dues en la categoria de millor director; cap li va proporcionar l’estatueta. Se’l considera un dels directors més maltractats per part de l’Acadèmia, que el 2008 va menystenir ‘Zodiac’ i el 2011 va deixar ‘La red social’ sense l’Oscar a la millor pel·lícula que mereixia mil vegades més que la pel·lícula que se’l va acabar emportant aquell any, ‘El discurso del rey’.

Ja va sent hora de compensar-lo per aquestes injustícies. I, considerant que ‘Mank’ potser sigui la seva pel·lícula més personal: l’autor del guió és el seu propi pare, el periodista Jack Fincher, que va morir de càncer l’any 2003–, segur que per a ell seria especialment bonic que això passés el pròxim 25 d’abril.