Christian Petzold: «Deixar que els cines desapareguin és destruir la societat»

Les seves pel·lícules més recents –títols com ‘Bárbara’ (2012), ‘Phoenix’ (2014) i ‘En tránsito’ (2018)– utilitzaven l’idil·li com a vehicle d’un subtext polític. ‘Ondina’, en canvi, es basa en un conte de fades. ¿Necessitava un canvi de tema? 

Cap pel·lícula és apolítica, ni tan sols les que, com aquesta, evoquen esperits mítics. Els seus personatges viuen en un món desencisat pel capitalisme, en el qual els sentiments s’han convertit en mercaderies. A més, les meves pel·lícules sempre tracten de sistemes coercitius dels quals els personatges intenten salvar-se amb l’ajuda de l’amor, i aquest precisament és el dilema en el qual es troba l’heroïna d’‘Ondina’.

¿A què es refereix?

En la meva relectura de la llegenda, l’Ondina és un personatge de conte de fades que ha complert el seu desig de convertir-se en una persona; ja és humana i vol continuar sent-ho. A diferència del que succeeix en el relat original, no necessita venjar-se, no vol matar el marit que li és infidel. Vol estimar, i per a això mira de resistir-se a la maledicció que pesa sobre ella: pertànyer al món mític.

La majoria dels éssers mítics aquàtics són dones. ¿És perquè són fantasies masculines?

Sí, les seves històries van ser escrites per homes. Fins ara, de fet, la de l’Ondina sempre va ser explicada des d’una perspectiva masculina. Però jo tinc tendència a adoptar la perspectiva femenina, no sé per què. Potser el motiu sigui el mateix pel qual sempre he rebutjat les associacions d’homes; simplement, crec que les dones ho fan gairebé tot millor que nosaltres. Quan a Claude Chabrol li preguntaven per què gairebé sempre feia pel·lícules de dones, ell responia: «Els homes viuen; les dones sobreviuen». I això continua sent cert fins i tot avui. Això les fa més interessants.

A més d’actualitzar el mite, la pel·lícula porta a terme un repàs de la història urbanística de Berlín. ¿Com connecten l’un amb l’altre?

En la seva evolució, Berlín va anar aniquilant l’espai del mític i el màgic. D’entrada, es va erigir sobre una zona pantanosa drenada; i tot el que hi havia abans, inclosos els seus mites i llegendes, van quedar atrapats en el fang com peixos agonitzants. És una ciutat que avança esborrant la seva pròpia història i fent caure la seva pròpia identitat. I en l’actualitat és un lloc sense ànima. Una ciutat necessita el tipus de zones que la gent té por de creuar a la nit, i espais sense urbanitzar o en ruïnes; és en aquests llocs on s’allotgen els secrets i sorgeix la màgia. Tot això està desapareixent de Berlín. 

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

També els cines...

Sí, també els cines. No em considero un nostàlgic, però no m’alegra l’avenç de l’‘streaming’. Aquestes plataformes, igual que en el seu dia la televisió, utilitzen el cine i després el deixen tirat. Les sales de cine són llocs on un se sorprèn: En aquestes sales, a més, un està alhora sol i en companyia, i aquesta és una de les situacions més estranyes i boniques que existeixen. Els cines formen tanta part de la vida d’una ciutat com els parcs, els mercats, els bars i els restaurants. Permetre que una cosa així desaparegui suposa destruir la societat.