Crítica d''Una mujer': dol per la mare

Publicada per primera vegada a França el 1987, la narració –no és una biografia ni una novel·la, sinó «potser alguna cosa entre la literatura, la sociologia i la història», es justifica l’autora al final–, l’obra, dèiem, arrenca amb una mort, la de la progenitora d’Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940): «La meva mare va morir el dilluns 7 d’abril [de 1986] a la residència de gent gran de l’hospital de Pontoise». Aquest camusià inici incardina ‘Una mujer’ en la tradició de llibres dolençosos, sorgits de la separació definitiva, quan la dalla talla per sempre el cordó umbilical amb l’ésser únic que ens va crear, un tràngol que ha donat bonics fruits a les mans de Georges Simenon, Albert Cohen, Richard Ford o Soledad Puértolas; també, a la seva manera, en les de James Ellroy. Són obres totes que pretenen apaivagar el dolor de l’absència, ajustar comptes impossibles amb el passat, redimir potser una culpa, sospir en un comiat serè o bé escrutar la figura materna, perquè no sempre la convivència estreta implica coneixement.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

Fidel al seu estil, desposseït del superflu, al pur os, Ernaux es proposa anar a la recerca d’una veritat literària que «només pot aconseguir-se mitjançant paraules», i dibuixa finalment un gravat a punta seca de la mare, despullada de nom, un retrat en el qual afloren –és marca de la casa– els arguments de gènere i classe social. Camperola i obrera en una fàbrica de margarina i en una corderia, la mare, com la generació que va viure les fatigues de la postguerra, coneix «tots els gestos que fan possible a un arreglar-se-les amb la pobresa». La dona, que es renta les mans abans de tocar un llibre, diposita el seu afany a fugir de la misèria, a convertir-se en la propietària d’una botiga de queviures, i projecta en la filla la satisfacció de les seves pròpies carències: «Ella servia patates i llet del matí a la nit perquè jo estigués asseguda en un amfiteatre sentint parlar de Plató». Després d’aquest esforç ímprobe, que acaba transformant la filla en una petitaburgesa d’urbanització, ja no queda espai confortable per a la mare: és una desclassada.

Experiència íntima, memòria col·lectiva

Durs de llegir, per la seva aspror, els fragments que miren de cara la calavera, les seves conques buides –el preu del fèretre, el color de la tapisseria, el casset d’òrgan que posa el capellà al magnetòfon, les parets del clot–, i aquells que desgranen el descens a les tenebres de l’Alzheimer, un terrible procés que va abordar després a ‘No he salido de mi noche’ (1997), també recuperada per Cabaret Voltaire fa tres anys. Només el talent d’Ernaux, sàvia decantadora, podria destil·lar així la degradació de la malalta, de tot aquell a qui la malaltia devora: «No tenia més sentiments que la ira i la sospita». Una vegada més, la prolífica autora francesa, guardonada l’any passat amb el Premio Formentor de las Letras, fa servir l’hummus de l’experiència íntima com a caixa de ressonància que eleva el seu ressò fins a la memòria universal.