Rycardo Moreno: «El flamenc estàtic és antiflamenc»

Per a Rycardo Moreno, «no hi ha sons aliens al flamenc», sinó, en tot cas, «formes de tocar que ho són», i per això al seu nou disc, ‘MiEsencia’,  el seu genuí toc de Lebrija es fon amb sintetitzadors còsmics i ecos impressionistes francesos, i amb vistes a Cuba i a Nova York. Sense desenganxar-se de l’esperit d’aquest gènere secular. «Perquè el flamenc, si és estàtic, és antiflamenc», estima el músic, que aquest dimecres protagonitza dues sessions en el Cine-Cooperativa Zumzeig en les quals es projectarà la pel·lícula amb la gravació íntegra de l’àlbum, seguida de la seva actuació amb còmplices com Juan Gómez, Chicuelo, i Pedro Javier González.

‘MiEsencia’ és el seu tercer disc individual, si bé Rycardo Moreno (la ‘y’ la va suggerir una antiga nòvia per distingir-lo en les recerques a Google), acumula un voluminós currículum previ com a il·lustre actor secundari: discos i concerts amb artistes com els seus paisans Juan Peña ‘El Lebrijano’ i Dorantes, i amb Raimundo Amador i amb Arcángel (el ‘grammytzat’ ‘Al este del cante’, 2018). Es va enlairar com a solista coincidint amb una estada d’un any a Nova York, ciutat en la qual va aprendre que «pensar que és tard per fer qualsevol cosa és un error».

L’influx de Django Reinhardt

El marca l’estirp gitana de Lebrija, la comunitat en la qual va créixer, «en una família en la qual es cantava i hi havia molt art». La guitarra la va començar a tocar als vuit anys, i es reconeix com a «purista» fins que va descobrir Django Reinhardt. L’estil del gitano belga presenta similituds, apunta, amb el de Diego del Gastor. «Aquests melismes, i aquesta actitud de viure amb il·lusió». Va fer classes d’adolescent. «Però canviava tot el que m’ensenyaven».

Aquests episodis llisquen en el trajecte que planteja el nou disc, que porta com a subtítol ‘Una autobiografía sonora’ i que recorre les seves estacions de vida, començant amb la mirada als ancestres de la ‘Soleá underground’. La peça al·ludeix a com vivien els gitanos en les ‘gañanías’, dependències «destinades als porcs i als cavalls» en les quals «es treia els animals i es posava quaranta famílies, separades per uns llençols, per treballar en el camp». No parlem de la prehistòria. «El meu pare encara va viure això, en la recollida del cotó», apunta Rycardo Moreno. A ell mateix li venen records de quan tenia vuit anys. «I amb 16 treballava agafant clavells, i amb 18, remolatxa».

El record més màgic

Notícies relacionades

Música, fantasia, dansa i burlesque

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

El to es fa més vivaç a ‘La boda’, peça que recrea els tiberis nupcials gitanos amb tota la seva alegria. «Quan era petit, se’m posaven els pèls de punta al veure la gent cantant, aixecant els nòvios, tirant els confits... Tot el dia, i tota la nit, i el temps que durés. No he vist res més màgic en la meva vida», evoca, encara fascinat. D’allà ens n’anem a ‘Andrómeda y el adagio de Aranjuez’, recreació entorn de la peça del mestre Rodrigo («la primera que vaig tocar que no era música gitana»), i a la ‘Guajira mía’, amb empremta cubana en honor a la besàvia negra, i a aquest ‘Skylark’ que, via Hoagy Carmichael, el remunta a l’experiència novaiorquesa.

El final de trajecte el posa la ‘Gnossienne n. 1’, d’Erik Satie, una peça que va descobrir en la veu i guitarra de Javier Ruibal (‘La flor de Estambul’), «homenatge als gnòstics, que practicaven el coneixement i contemplaven la reencarnació». Tanca una obra que Moreno vol veure «d’avantguarda», si bé sap que la música instrumental no ho té fàcil per fer-se notar en el mercat musical. «Però quan algú se’n fa adepte, ho és per a tota la vida».