Imponent (i eixordador) 'assaig' de Nueva Vulcano

Amb lleugeres variacions, aquesta va ser la rutina de Nueva Vulcano durant el 2019. Una vegada al mes, l’Albert arribava de Madrid a Barcelona, el recollien amb cotxe i es tancaven al local durant tot el cap de setmana. Així va néixer ‘Ensayo’, el seu cinquè disc. Malgrat el títol, no és un esbós de res. Al contrari, és un disc madur. «Madur» és, segurament, una descripció que als tres els farà riure una mica. Nueva Vulcano parlen de la seva música com traient-li ferro al tema. Però és que en té. I molt. En quinze anys de carrera han escrit petits himnes entre el rock, el punk i el pop que per a alguns fans són vitals. Nueva, com els anomenen els fans, no tenen seguidors. Tenen devots. No han sigut mai un grup de majories, però el cercle ha crescut a base del boca-orella gràcies als seus concerts. Qui els ha vist en directe els recorda.

Un disc que no existia

El febrer del 2020, dos dies abans de gravar ‘Ensayo’, van fer un concert a la sala Vol de Barcelona, un espai que gestiona la cooperativa de l’Artur. Volia ser un assaig amb públic: tocarien de principi a final un disc que encara no existia. I si calia parar a mitja cançó per corregir alguna cosa, pararien. Hi va haver poques aturades, molta complicitat amb el públic i molta eufòria. A primera fila, dos amics ho ballaven tot. Havien vingut de Cadis només per al concert. L’Artur recorda aquella nit com una de les seves millors experiències com músic, i n’ha viscut moltes: el 1995 ja anava d’un costat a l’altre amb Aina, una altra banda fonamental a l’escena de guitarres de Barcelona. Tots tres creuen en el ‘fes-t’ho tu mateix’ que van aprendre dels grups nord-americans que admiren: Jawbox, Fugazi. Del hardcore de la seva adolescència han quedat el llenguatge i la filosofia, però Nueva Vulcano li han donat un altre to emocional. Sonen ferotges i alhora fràgils. No els fa vergonya mostrar la seva vulnerabilitat. «És que grups que cantin molt bé i toquin molt bé i tot això ja n’hi ha molts, jo què sé», diu l’Artur, sempre mig seriosament.

Nueva Vulcano han viscut per necessitat i per convicció en un circuit de sales petites i espais alternatius, muntant i desmuntant els seus propis instruments i fent quilòmetres en furgoneta per Espanya –i de vegades per Europa i els Estats Units– per tocar davant cent persones. ‘Novelería’, el seu disc anterior, els va posar per primera vegada al radar dels festivals, però no van aprofitar l’onada. Els tempos de Nueva Vulcano no van a joc amb la indústria, i han trigat cinc anys a treure un altre àlbum. Wences creu que no se’ls ha escapat cap tren, perquè en realitat, la seva música mai està de moda. L’estrany seria que triomfessin. «Ni ens agrada dir-li a la gent el que ha de fer ni ens agrada que ens diguin el que hem de fer. I així no aconsegueixes res en la vida, és impossible», afirma l’Artur. Tot i la seva poca disposició a l’èxit, ‘Ensayo’ ha despertat més que mai l’interès de la premsa. «En aquests anys el nostre creixement ha sigut gradual...», diu Tato, i l’Artur l’interromp: «...i escàs». Una altra vegada l’humor contra un mateix. Una altra vegada l’autoparòdia com a defensa.

Un munt de rotondes

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Per arribar a Castellar amb cotxe passem per un munt de rotondes. Ve a la ment la lletra del primer single del disc. «Líbrame de siempre andar dando vueltas, del futuro inexistente, líbrame... de las rotondas». Les lletres de l’Artur, que es va treure el carnet de conduir amb 40 anys, tenen això. Es recolzen en l’anècdota per agafar força i saltar amb tot sobre temes més gruixuts. Rotondes per parlar dels comptes pendents amb un mateix. L’eufòria de ‘Disney y resaca padre’ per parlar de paternitat. Una oda a l’amistat en ‘La pedra oscil·lant’, el rebuig del neoliberalisme a ‘El eucalipto’ –«se levanta frondoso y rápido, de aceite esencial, dispuesto a arraigar», canten. En les cançons d’‘Ensayo’ es barregen la vida quotidiana i la política, allò íntim i allò col·lectiu, tot i que les lletres sempre són més a prop de l’enigma que de la proclama. «La gent les sent molt seves perquè en les lletres de l’Artur hi ha un espai on trobar-se», opina Wences, mentre l’al·ludit carrega els amplificadors per les escales.

El local és al soterrani que va ser el magatzem de la botiga d’electrodomèstics dels avis de l’Albert. A l’entrada s’acumulen discos i marxandatge de La Castanya, la petita discogràfica familiar –l’Albert i el seu germà Joan– que coedita els discos de Nueva Vulcano a mitges amb el segell de Barcelona BCore. La portada d’‘Ensayo’ és una foto dels tres instruments tal com estan disposats al local. A la contraportada, la resta de parets. Parets lletges, de local d’assaig. La mare de l’Albert les volia pintar però ell la va convèncer de no fer-ho. Nueva Vulcano estan a favor del naturalisme. O almenys, en contra de la impostura. Són les 18.10 hores, s’ha de començar a assajar. L’endemà actuen en un festival a Madrid en un dels pocs concerts que han pogut tancar amb la Covid fent estralls. Tampoc els fa perdre la son. Van fer aquest disc pel plaer de fer-lo, i el que vingui serà un premi. «¿Tens taps?», li pregunten al periodista. El volum és realment eixordador.