BAM 2020: del pop multicolor al fado de dol

Amb el seu sorprenent ‘Els afores’, Renaldo & Clara van aconseguir insuflar una llum i un dinamisme inesperats al seu pop essencialista. Ara, amb ‘L’amor fa calor’, reforcen el component electrònic i el caràcter ballable sense deixar de ser ells mateixos, buscant sempre el detall que importa, una manera petita però ressonant de fer les coses.

En la seva presentació de l’àlbum a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm, la gran compositora pop Clara Viñals i els seus sequaços més habituals (Víctor Ayuso al baix i programacions; Hugo Alarcón a teclats i guitarra) es van deixar acompanyar per un parell de cantants/ballarines, a més del precís art a la bateria de Genís Bagés, germà de Marcel Bagés. Per ser un dels primers concerts amb aquesta formació i aquest repertori, no ho semblava: plena comunió entre els components, sensació que ho passen bé i capacitat per contagiar aquesta alegria.

A prop del començament va sonar ja la fita potser més gran del disc: ‘Per fer-te una idea’, una delícia electro-pop amb la joia reposada dels millors Yumi Zouma. Però en l’àlbum hi ha més hits, com l’himne de confinament ‘La finestra’, ‘L’atur és el futur’ (està composta, va assenyalar Viñals, abans de la Covid-19) i, per descomptat, l’aèria (o molt Air) ‘L’amor fa calor’. Arribat el moment de repescar un veritable ‘oldie’, ’D.’, ens el van portar maquillat amb purpurina disco.

Gir cap a la penombra

Arribada ja la nit, Raül Refree i la cantant portuguesa Lina mostraven a Casa de l’Aigua –escenari utilitzat per primera vegada en la Mercè– la seva bona sintonia artística, producte d’un gust compartit per la melancolia. En la seva col·laboració, ella aporta una interpretació magnètica del fado, en concret del repertori d’Amália Rodrigues, mentre que ell prescindeix de guitarres clàssiques per vestir el gènere en teclats espectrals.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Van arrencar, com en el disc ‘Lina Raül Refree’, amb la intensa ‘Medo’, aquesta nit amb una embruixadora coda ambient. Sense respir, majestuosa ‘Gaivota’ amb Refree al piano de cua, només espatllada per alguns lladrucs insistents; mirem d’imaginar que era part de l’arsenal de soroll del projecte. Poc després, Lina abordava ‘Maldiçao’ amb fascinant estoïcisme mentre el seu company de viatge experimentava amb els tons més fúnebres. Còsmic fado de ruptura, de dol per un amor.

Una extàtica ‘Quando eu era pequenina’, en la que Lina va aprofitar les possibilitats dramàtiques del vent, va seguir una ‘Fado menor’ d’alta densitat sintètica, gairebé la classe de fado que gravaria Oneohtrix Point Never. Fites com ‘Foi deus’, ‘Barco negre’ i la insuperable ‘Cuidei que tinha morrido’ van acabar de donar forma a una nit per recordar.