'Enola Holmes': la investigadora és ella

El guionista Jack Thorne és un conegut tot terreny, però hi ha una àrea en concret en què no sembla cansar-se de treballar: l’elucubració sobre un cine o una televisió que tractin l’espectador juvenil com a un ésser sensible i intel·ligent. Després d’encerts com ‘Wonder’, la sèrie de ‘La materia oscura’ i l’última versió de ‘El jardín secreto’, arriba la seva adaptació del primer dels sis llibres de Nancy Springer sobre Enola Holmes, és a dir, la germana (molt més) petita que no vam saber que Sherlock tenia fins que ens ho va explicar Springer.

L’encarregada de donar-li vida (en més d’un sentit, perquè també va instigar l’adaptació i produeix) és Millie Bobby Brown, tan convincent com en el seu paper de Once a ‘Stranger things’, però aquí enfocada en un vessant més còmic i lluminós. Per si feia falta dir-ho, és una estrella. Una actriu capaç de sostenir la mirada sense problemes a Helena Bonham Carter, imponent com una mare desapareguda sense deixar rastre (només curiosos regals) després d’haver educat la seva filla per ser autònoma i forta.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Sherlock (Henry Cavill) i Mycroft (Sam Claflin) pretenen deixar la seva germana en un internat, però ella té un pla millor: anar-se’n a Londres a la recerca de la seva mare i del seu propi camí. El que no espera l’heroïna és haver de resoldre el segrest d’un jove noble (Louis Partridge) i, de passada, salvar la causa del sufragi femení a Anglaterra. Entre detectiu i marquès salten espurnes a la primera topada, però aquí l’important no és el noi sinó les dones.

’Enola Holmes’ no és perfecta: no és, diguem, el revers femení d’‘El jove Sherlock Holmes’, gran història d’un Sherlock Holmes adolescent. És tan imperfecta però raonablement disfrutable com les revisions del mite a càrrec de Guy Ritchie. Els primers vint minuts són efervescents, sobretot gràcies a enginyoses ruptures de la quarta paret, una cosa que pot esperar-se de Harry Bradbeer, director de gairebé tota ‘Fleabag’. Quan entra en joc el marquès amb pòmuls de ferro, el conjunt perd pistonada i la tensió narrativa es torna intermitent. Arribaran (segur) aventures millors.