FESTIVAL DE CINE

Bartas i Méndez Esparza posen a prova la resistència de l'espectador

El primer presenta 'En la oscuridad' a Sant Sebastià i el segon, 'Courtroom 3H'

zentauroepp55052322 icult200922175519

zentauroepp55052322 icult200922175519 / ANDER GILLENEA

1
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

A Sharunas Bartas se’l considera un dels grans exponents del ‘slow cinema’ o, si traduïm, cine lent –en anglès sona molt millor-; també se’l considera un mestre a l’hora de compondre imatges aclaparadores, i un especialista a fer que l’espectador surti del cine amb ganes de volar-se el cap. I la pel·lícula que aquest dimarts ha presentat a concurs a Sant Sebastià confirma que totes aquestes categoritzacions són rigorosament certes. Ambientada uns anys després de la segona guerra mundial al si del moviment partisà que resisteix davant l’ocupació soviètica de Lituània, ‘En la oscuridad’ es mostra més interessada en oferir imatges de desolació perfectament enquadrades i il·luminades i en posar a prova la resistència de l’espectador que en atendre la intensitat dramàtica i el fons dels seus personatges o explorar alguns dels assumptes consubstancials a la seva premissa, com la psicologia feta malbé d’un poble sotmès al terror estalinista.

De la mateixa manera, el llargmetratge amb què el madrileny Antonio Méndez Esparza torna a aspirar a la Concha d’Or, el documental ‘Courtroom 3H’ –ja va competir en el certamen amb ‘La vida y nada más’ (2017)– tampoc li ha posat especialment fàcil al públic. Rodada al Tribunal de Família Unificat de Tallahasee (Florida), la ciutat on el director resideix, la pel·lícula es manté durant la totalitat de les seves dues hores de metratge tancada a les quatre parets d’aquest jutjat, que s’ocupa d’assumptes relatius a pares i fills i en concret de casos d’abús, abandonament o negligència amb els menors. Portant a l’extrem el mètode observacional del mestre de la no-ficció Frederick Wiseman, Méndez Esparza ens ofereix una successió de fragments d’audicions i judicis desproveïts de més context o explicacions que les paraules sovint trufades de tecnicismes que el jutge i els lletrats pronuncien. Que malgrat aquest rigor conceptual se les manegui per convidar a interessants reflexions sobre el rol de la justícia, i que arribat el moment fins i tot aconsegueixi commoure, resulta gairebé miraculós.