Matt Dillon és un 'latin lover'

Francisco Fellove es movia de meravella sobre l’escenari i tenia un estil vocal únic que, a través de cançons com ‘El Jamaiquino’, el va convertir en pioner de l’‘scat’ –una forma d’improvisació en la qual es canten síl·labes a l’atzar– en espanyol. També se’l considera un dels fundadors d’un tipus de bolero cubà anomenat ‘filin’. Va escriure la seva cançó més famosa, ‘Mango Mangué’, als 17 anys, que posteriorment versionarien Celia Cruz i Johnny Pacheco entre altres artistes, i durant els anys 60 i 70 va arribar a cert èxit a Mèxic, on havia emigrat el 1955 fugint d’una Cuba en la qual els homes negres eren marginats. Va realitzar nombroses gires per Sud-amèrica i va actuar als Estats Units amb orquestres dirigides per Tito Puente i Machito. A partir de llavors va caure en l’oblit per sempre. O potser no. Potser el documental ‘El gran Fellove’, la segona pel·lícula que dirigeix l’actor Matt Dillon –el 2002 va estrenar la primera, el drama ambientat a Cambodja ‘La ciudad de los fantasmas’– serveixi per situar la seva figura en la posició que, diuen els experts, sens dubte mereix.

Dillon és un apassionat dels música llatina i al llarg dels anys ha anat alimentant una col·lecció de vinils que es compta entre les més grans del món en aquest estil. «No sé explicar què em sedueix tant del so afrocubà, és una atracció gairebé animal», ha explicat aquest dimarts al Festival de Sant Sebastià, on ha presentat la pel·lícula fora de competició. Va descobrir la música de Fellove durant una de les seves visites a l’Havana a mitjans dels 90 i posteriorment va introduir el seu amic Joey Altruda en el so del cubà. Altruda, també músic i productor, va decidir localitzar el cantant perdut i el va trobar a Ciutat de Mèxic el 1999.

Encara en bona forma als 77 anys, Fellove va acceptar la proposta de gravar un disc; Dillon, per la seva part, va acceptar la de filmar el procés amb una càmera digital. «En realitat, mai vaig pensar que el material serviria com a base per completar un documental», afirma l’actor, que ja va visitar Sant Sebastià el 2006 per rebre el Premi Donostia. «No sabia ben bé què fer amb el material, així que es va mantenir en un calaix durant molts anys, però no vaig deixar de sentir interès per aquell geni.» Després d’una trobada amb el productor Carlos Sosa va decidir viatjar a Cuba i a Mèxic per entrevistar-se amb molts dels contemporanis de Fellove per entendre quant va influir en l’escena musical dels dos països.

Dècades sense gravar

Les imatges que Dillon va filmar el 1999 componen la columna vertebral de ‘The Great Fellove’. En aquell temps, el cantant feia dues dècades que no gravava i va acollir la possibilitat de tornar a un estudi acompanyat d’una banda de músics joves amb entusiasme. «Cada vegada que entrava per la porta era tot exuberància i alegria», recorda el protagonista de títols com ‘La ley de la calle’ (1983) i ‘Drugstore Cowboy’ (1989). «No tenia ni la més remota idea de qui era jo, al principi va pensar que m’encarregava de desenredar els cables. Quan va descobrir la veritat sobre mi, va començar a crear-se expectatives a i pensar que aquell disc rellançaria la seva carrera. Al cap i a la fi, en aquell temps tenia lloc el ‘revival’ de Buena Vista Social Club i ell era amic dels seus membres». Dillon no va tornar a veure el seu ídol fins al 2013, un parell de dies abans que morís.

Per descomptat, la pel·lícula inclou imatges d’arxiu que documenten els primers anys del músic a Mèxic i el descobreixen com un ‘showman’ volcànic capaç de ‘scatejar’ com si la seva boca fos una metralladora mentre demostra un elegant joc de peus; també fragments d’una aparició televisiva que va protagonitzar quan va tornar a Cuba el 1979 durant tres mesos, testimonis audiovisuals d’alguns moments clau de la història de l’illa i velles imatges d’altres artistes de la seva generació. «És important recordar també altres músics cubans que es van veure obligats a emigrar per fugir de la discriminació racial», indica Dillon. «He volgut que aquesta fos la seva pel·lícula, de la mateixa manera que ‘Buena Vista Social Club’ (1999) és la pel·lícula dels que es van quedar». Pel seu metratge desfilen també figures com Alfredo ‘Chocolate’ Armenteros, Dandy Beltrán, Celio Gonzáles i Bobby Carcassés.

Allau de noms

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

A partir d’aquest material documental –majoritàriament proporcionat per qui al seu dia va ser la representant de Fellove, a més de la seva dentista–, l’actor va voler assegurar-se que la pel·lícula resultant fos alguna cosa més que una versió audiovisual de la Viquipèdia. «Per mi l’important era proporcionar a l’espectador un recorregut ple de sentiment. Sempre he pensat que la millor eina per explicar la història no és la informació sinó l’emoció». Malgrat les seves paraules, el cert és que al veure ‘El gran Fellove’ l’espectador voldria que el torrent de noms, cares i fragments musicals apareguessin de manera menys caòtica i més estructurada a fi de facilitar-li la tasca d’assimilar-los. 

Com la pel·lícula deixa clar, la història de Fellove té un final feliç. Ficar-se de nou en l’estudi el va animar a reprendre la seva carrera durant la passada dècada i fins i tot va portar a terme incursions en la música electrònica i col·laboracions amb ‘djs’, com aquesta versió llatina de ‘Walking on the Moon, de The Police, que sona breument en un moment del metratge. «Mentre alguns dels seus companys de generació vivien del passat, ell es va mantenir mirant al futur», opina Dillon. «Sempre havia volgut fer rap». Pel que fa a les cançons gravades el 1999, finalment veuran la llum en un disc que es publicarà el 2021. «Tinc l’esperança que tant el documental com l’àlbum animaran la gent a descobrir més sobre ell i a comprendre la magnitud de la seva aportació al món de la música».