FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ

Carla Simón i Dominga Sotomayor: dones al rescat de les seves dones

Les cineastes presenten el curtmetratge 'Correspondencia', en el qual aborden la memòria femenina de les seves famílies

zentauroepp55041892 icult200922140643

zentauroepp55041892 icult200922140643 / Javier Etxezarreta

2
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez

Les pel·lícules de Carla Simón es troben sempre connectades amb ella mateixa i amb les persones del seu entorn més pròxim. Però mai s’havia despullat d’una manera tan sincera com en aquest treball per al Canal 33 que pretenia unir sis professionals de diferents àmbits artístics per abordar, a través d’una correspondència, temes que tenen a veure amb el fet de ser dones en els nostres dies.

La cineasta catalana va elegir la xilena Dominga Sotomayor (‘Tarde para morir joven’) per intercanviar amb ella missives audiovisuals en les quals poder reflexionar entorn d’algunes de les inquietuds que comparteixen a través dels seus diferents universos creatius, que, per a Simón, són molt similars.

«Des del principi vam tenir clar que volíem parlar sobre el llegat de les dones de la nostra família», explica Simón mentre torna a Catalunya amb cotxe amb les seves ties després d’haver presentar el curtmetratge al Festival de Sant Sebastià. «En el meu cas, acabava de morir la meva àvia i estàvem desmuntant casa seva. Era l’última persona d’aquesta generació que quedava i vaig començar a pensar en tot el que perdíem amb ella. ¿Qui explicaria ara les seves històries? Una part fonamental de la memòria familiar se n’aniria amb ella i jo volia fer-li un homenatge molt personal».

A més d’aquest component gairebé confessional, es tracta també d’un dels treballs més experimentals de la seva trajectòria. En ‘Correspondencia’, Carla Simón ha pogut fer coses diferents, i s’ha sentit molt lliure. Els processos de rodatge es fan llargs i costosos i, així, armada únicament amb una càmera de Super 8, ha aconseguit expressar-se de manera molt pròxima i directa. «Volia jugar amb les imatges, amb els textos i les paraules, filmar la gent que estimo, que és molt bonic. Fer alguna cosa amb unes eines tan bàsiques et reconnecta amb l’ofici de fer cine, perquè tot és molt artesanal, molt tangible».

Notícies relacionades

Les cartes es van filmar entre el juny i el novembre de l’any passat. La de Dominga Sotomayor també parteix de l’espai privat a l’hora de parlar de la seva mare, però adquireix una altra dimensió al finalitzar amb els disturbis que van tenir lloc a Xile i que van ocasionar un esclat de caos i violència. «La part íntima acaba estant vinculada a la política, perquè la realitat ens afecta a tots d’alguna manera».

Simón reconeix que en les circumstàncies actuals li ve de gust continuar explorant aquest format. Es va quedar amb les ganes de continuar aquesta correspondència amb Dominga. ¿Quin món estem construint? El tema de la maternitat també es cola entre les imatges, perquè, a més de parlar sobre el passat i el present, també s’obre aquesta finestra d’incertesa cap al futur i la nostra part de responsabilitat respecte a les generacions que vindran.