Abel Ferrara: «He intentat treure'm la vida diverses vegades. L'heroïna, algunes més»

¿Com ha canviat la seva vida la pandèmia?

M’ha fet comprendre com de privilegiat m’hauria de sentir per ser viu. Tots sabem que morirem, però ningú espera fer-ho abans de temps; i avui, just ara, està morint gent. Jo he perdut persones molt estimades, i soc un vell de gairebé 70 anys que forma part de la població de risc. I l’únic que se m’acut en aquest moment és tirar endavant, avalat per la meva família, pel cine, per la música.

¿Què obté de la música que no li doni el cine?

La guitarra és la meva teràpia. I sé que com a músic deixo bastant a desitjar i que, si no estigués acompanyat pels altres membres de la meva banda, faria el ridícul cada vegada que pujo a l’escenari. Però quan em planto davant centenars de persones per tocar em sento tan lliure com quan canto sota la dutxa.

Pel que fa al cine, ¿quanta pressió li generen les expectatives associades al seu nom?

Cap. Perquè aquesta versió d’Abel Ferrara que puja, recull premis honorífics i sempre vesteix de negre és completament il·lusòria. Aquesta persona no existeix. La vaig inventar quan no m’atrevia a enfrontar-me al meu jo real i ha passat massa temps amb mi com per desfer-me’n. En realitat, li he agafat carinyo.

A la pel·lícula, de fet, es veu tant el personatge com a la persona real...

Diguem que es veu el Ferrara anterior a la pandèmia, que promociona una pel·lícula i interpreta cançons de blues amb la seva banda, i també el Ferrara del confinament, que intenta respirar des de darrere d’una mascareta i passeja clandestinament pels carrers deserts de Roma a la recerca d’un ‘espresso’. Vaig passar dos mesos sense poder beure-me’n un en un bar, i a casa no surten igual de bons. Quan finalment ho vaig poder fer, em va pujar l’adrenalina més que cap ratlla de cocaïna.

La mort és una presència constant a ‘Sportin life’ però, en realitat, ho és en gairebé tot el seu cine.¿Per què?

Perquè, com sap tothom, durant la major part de la meva vida vaig ser un addicte, i vaig viure com a tal. Gairebé sempre he viscut com un gàngster, i l’ombra de la mort sempre m’ha sotjat. He mirat de treure’m la vida diverses vegades. L’heroïna ha estat a punt de treure-me-la algunes més. I el cert és que hauria d’haver mort, perquè vaig convidar la mort que vingués contra mi massa vegades. Em resultava emocionant.

¿Quan va deixar de ser-ho?

Crec que part de l’addicció té a veure amb l’excitació que provoca ser a llocs perillosos amb gent perillosa, la il·lusió de romanticisme que genera. I jo vaig perdre l’excitació i el romanticisme. Fa vuit anys que no provo les drogues o l’alcohol, i han sigut els més feliços de la meva vida. Segueixo viu, segueixo endavant. Sé que és un tòpic, però és cert: el que no et mata et fa més fort.

¿De veritat creu que sortirem més forts de la pandèmia?

Més ens val; més forts i més llestos.

¿Malgrat els líders polítics que tenim?

¿Per què dimonis ens hi fixem? ¿Per què són líders? Bob Marley deia que quan mirava els polítics només veia nens de pit, i tenia raó. ¿Qui són ells per creure que tenen autoritat sobre nosaltres? Cert, la gent els vota. Però si alguna cosa bona portarà aquesta terrible pandèmia és que ens permet veure’ls com el que són realment. Trump no cuidarà ningú; tot i que volgués fer-ho, que no és el cas, en seria incapaç perquè és rematadament idiota.

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

I la gent el vota...

Perquè ell reflecteix el que en el fons és Amèrica: l’oest llunyà. Allà tothom té una arma, i tots fan el que els dona la gana. Si fas un tomb per Texas, ¿creus que trobaràs algú amb mascareta? És clar que no, perquè la mascareta és per a tous i ells són molt durs. I tot el país està ple de gent com aquesta, convençuda que sempre poden fer el que els surt de les pilotes, fins i tot treure la pistola i disparar al de davant. Al cap i a la fi, ¿no és just això el que hi està passant ara mateix?