QUÈ PODEU FER AVUI A BARCELONA

Torna la festa a l'Eixample Teatre amb 'Como una canción de los 80'

Va ser l'èxit sorpresa de principis d'any i ara torna per donar una nova vida a la cartellera teatral

L'obra repassa els temes d'aquella dècada i les següents amb divertits gags i coreografies animades

p102780300 33 33 15imagen-fija027

p102780300 33 33 15imagen-fija027

5
Es llegeix en minuts
Eduardo de Vicente
Eduardo de Vicente

Periodista

ver +

En el moment en què vivim cal considerar cada reobertura com un esdeveniment. Davant les sales de cine i teatre que continuen amb la persiana abaixada, d’altres s’atreveixen a obrir tot i sabent que, molt probablement, no els sortiran els números, però estimularan i mantindran l’afició a la cultura. Sol tractar-se de locals independents, gestionats per modestes entitats privades, i mereixen tot el nostre respecte i recolzament. Volen demostrar que la cultura no només és segura, una cosa que es dona per feta, a causa dels canvis que han efectuat per aconseguir-ho, sinó també necessària. En aquest sentit cal celebrar que torni a estar en funcionament l’Eixample Teatre, que s’ha especialitzat en comèdies, musicals i il·lusionisme. Gèneres populars, sí, però que compten amb una clientela fidel més enllà del teatre saberut i d’autor. Aquest any el van iniciar amb una obra que, en poc temps, es va convertir en un autèntic fenomen, Como una canción de los 80, que esgotava les entrades amb diverses setmanes d’antelació gràcies al boca-orella i que ara torna amb la intenció de recuperar el públic.

 

 

La festa nostàlgica definitiva

Molts dels seus atractius són evidents. Per començar, destacar que és més que una obra de teatre, és una autèntica festa amb majúscules. Una lleugera trama, tan previsible com efectiva, una sèrie de gags, que potser no són brillants però que fan riure (i molt), una gran quantitat de detalls que apreciaran els nostàlgics, però, sobretot, un catàleg de cançons i coreografies dels 80 (i les dècades posteriors), que provoquen que el públic, des de gairebé l’inici, s’apunti a la festa. I l’ambient distès també contribueix que més d’un interactuï amb els actors com si fos un antic cine de reestrena.

Mentre ens acomodem a les butaques van sonant grans èxits de l’època i els llums estan en moviment per la platea com si fóssim en una discoteca. La primera sorpresa la tenim quan s’alça el teló, ja que tindrem una banda rockera en directe amb quatre músics (MusicxBcn)..., i és sorprenentment bona, aporta intensitat, energia i autenticitat, ¡tot un luxe!

La banda de rock és sorprenentment bona... / ALEX MAS

Un amor (gairebé) impossible

La història que ens explica no és excessivament original i l’hem vista mil vegades, la relació entre una parella jove, el Luis i l’Ana, que s’enamora i se separa, però que sembla unida per un fil invisible, que provoca que, en determinats moments, vulguin tornar a intentar-ho, però les circumstàncies els hi posen difícil. L’escenari va canviant contínuament i, sobretot, s’utilitza una plataforma elevada que es fa servir amb diverses funcions.

La trama se centra en una típica història d’amor. / ALEX MAS

L’acció arrenca el 1989, amb el Wake me up before you go, de Wham. Aquest és l’any en què els protagonistes s’enamoren. Ella és la germana del Javi, un noi una mica brut que és el millor amic del Luis, i tots dos se senten atrets però no s’atreveixen a fer el pas (les seves rialletes tímides marquen la identificació amb els espectadors). La seva companya, la Sandra, l’aconsella sobre la seva aventura amorosa mentre que la seva mare (amb el pentinat amb els cabells en punxa a l’estil de Limahl) intenta xafardejar. Unes olimpíades juvenils de matemàtiques serviran per unir-los.

El ‘Maquillaje’ de Mecano és un clàssic que no podia faltar. / ALEX MAS

¿Tu també te’n recordes?

A tot això, apareixen múltiples elements nostàlgics: una samarreta de «Chanquete ha muerto», frases com «¡Mola mazo!» el cub de Rubik, un exemplar d’‘Interviú’, el xiclet Boomer, referències a Chiquito de la Calzada, la inevitable bola de miralls de discoteca o una carpeta amb adhesius de Madonna, l’MTV, els caçafantasmes o els ¡Tois! I el primer dels molts pupurris musicals que se succeiran: música espanyola –amb Mecano i Alaska–, internacional –de Queen a Madonna–, catalana –Els Pets o Sopa de Cabra–, disco –Cher o Jennifer López–, llatinoamericana –Juan Luis Guerra o Ricky Martin– o amb coreografia –Me gusta la gasolina, Lambada o Aserejé–). Totes, superconegudes i corejades pel públic fins a l’epíleg, on acaba tothom dret i ballant. I, entre una escena i una altra, com a pont musical, la banda executa versions instrumentals com Celebration, que impedeixen que el ritme decaigui.

Un viatge amb cotxe serveix d’excusa per repassar els temes del rock català. / ALEX MAS

I sí, algunes no són dels 80, perquè ens traslladen als anys posteriors per mostrar els successius retrobaments dels enamorats i noves situacions, com un viatge amb cotxe, una borratxera de conseqüències imprevisibles, la inesperada aparició d’una parella de propietaris molt friquis (amb sorpreses), l’estrambòtica preparació d’un casament o el missatge que justifica el títol: «Ella és com una cançó dels 80, que creies que tenies oblidada i, quan l’escoltes, t’adones que encara te la saps de memòria».

Mònica Macfer mostra el seu talent cantant un tema d’Adele. / ALEX MAS

Grans cantants i còmics

Notícies relacionades

Tot això al servei d’un repartiment amb el qual es familiaritza fàcilment el públic i riu amb ells, però que també té moments estel·lars. Un silenci estremidor s’apodera de la sala quan Mònica Macfer interpreta esplèndidament el Someone like you, d’Adele, i el públic descobreix també el seu talent com a cantant; el Luis (Iker Montero) obre el foc emulant Wham amb el seu amic Javi (Marc Lluis Fernández), amb les rèpliques més divertides (borratxera inclosa), i la Sandra (Lluna Pindado) també es llueix, sobretot, en els números femenins. Capítol a part mereixen els secundaris (Joan Olivé i Karen Gutiérrez), divertidíssims com el capellà i el seu ajudant o els propietaris, i ella també és responsable de les efectives i molt treballades coreografies que reprodueixen les originals, que es recorden amb un somriure.

Joan Olivé i Karen Gutiérrez (centre) són els divertidíssims secundaris. / ALEX MAS

Albert Doz (Ara o mai) ha escrit i dirigit aquest musical de petit format però grans resultats. N’hi ha prou amb comprovar les cares de felicitat del públic a la sortida. No és estrany que vulguin repetir. La satisfacció pel que han disfrutat i l’alegria amb què surten és contagiosa. Qui vulgui anar a veure Com una canción de los 80, ja està advertit. No és només una obra de teatre, ni una comèdia, ni un musical..., és la mare de totes les festes. ‘¡Ven a la escuela de calor!’. 

L’equip s’acomiada del públic entre ovacions. / ALEX MAS

‘Como una canción de los 80’

Lloc:  Eixample Teatre (Aragó, 140).

Horaris:  dissabtes i diumenges (18 hores).

Preu:  de 12 a 24 euros.

Més informació:  www.eixampleteatre.cat