El Sitges que va marcar Warren Zevon

El 31 de maig de 1975, dos ciutadans nord-americans aterraven a Madrid, cadascú pel seu compte: el president, Gerald Ford, i un cantautor sense sort anomenat Warren Zevon. Mentre el primer, acompanyat del secretari d’estat, Henry Kissinger, posava amb el Generalísimo, l’altre jeia a l’Hostal Buelta, molt a prop d’Atocha, amb la seva dona, Crystal. Tots dos es preparaven per pujar a un tren amb rumb al «país de Dalí i Gaudí», un lloc que intuïen com «una Espanya diferent, més del nostre gust».

Així ho va escriure Crystal Zevon al llibre de memòries ‘I’ll sleep when I’m dead’ (Harper Collins, 2007), en el qual evocava la sensació d’epifania que van experimentar tan aviat el comboi de Renfe es va començar a enfilar per la costa mediterrània i van poder entreveure la blanca Sitges. «Aquest és el lloc», es van dir, procedint a saltar del vagó amb un equipatge que incloïa en una «atrotinada guitarra Martin». Contactada per aquest diari, Crystal recorda que estaven alerta. «Després de cinc dies a Madrid, sentim que les coses eren molt més tranquil·les a Barcelona, i així que vam decidir anar-nos-en per allà». Després, al tren, «altres joves viatgers» els van recomanar fer a Sitges la seva parada i fonda. Ella havia contrariat els seus pares amb la seva destinació de viatge. «Estaven molt preocupats perquè ens n’anéssim a l’Espanya de Franco».

Rumb a una nova vida

Warren Zevon havia publicat un àlbum sis anys enrere amb el qual no va passar gran cosa, si bé les seves aptituds per al retrat de personatges al límit de la llei i dels bons costums li havien procurat sòlides complicitats: amics com Jackson Browne i la bohèmia hippy de Laurel Canyon. Però, als seus 28 anys, Zevon, que s’havia guanyat la vida girant amb els Everly Brothers, anhelava una nova vida i, potser, un nou públic. La parella va decidir arrelar aquí i no tornar en una llarga temporada.

Sitges els va acollir pel carril guiri, cal dir: uns canadencs que van conèixer menjant tapes els van indicar el camí al pub irlandès The Dubliner, regentat per un tipus anomenat David Lindell, un expilot de les forces aèries nord-americanes de qui s’ha dit que era un mercenari, punt aquest discutit per alguns testimonis. El matí que Zevon va anar a veure’l, aquest «el va convidar a una cervesa per esmorzar». Naixia una gran amistat. El que sí que era mercenari era el protagonista de ‘Roland the headless Thompson gunner’, la cançó que Lindell i Zevon van acabar component junts, sobre un noruec enredat en la guerra civil nigeriana.

Una cançó inèdita

Altres cançons tenen a veure amb aquell viatge i aquella estada. Com ara ‘Back turned looking down the path’. «La va escriure Warren quan estàvem estalviant diners i preparant-nos per anar a Espanya, i la va acabar la nit que vam arribar a Madrid», revela Crystal Zevon. Alguna de les estrofes d’‘I’ll sleep when I’m dead’ va ser escrita a Sitges, una nit que es va allargar més del que el cos els demanava. I n’hi ha més. «Altres cançons que mai es van acabar, o que ni tan sols es van gravar», assenyala la llavors dona del cantautor. «Una d’elles va ser una peça anomenada ‘Old girl’, sobre créixer junts, amb moltes referències a la nostra etapa a Espanya. Es va arribar a gravar, però sembla que amb el temps es va acabar perdent».

Lindell, o Lindy, com l’anomenaven, va oferir a Warren 200 pessetes a la setmana per cantar al pub, així com els esmorzars i els menjars, gestionats per la seva dona alemanya, Lisa, especialista en ous amb bacon i en el repertori complet de menjars ‘ianquis’. Tot i que als Zevon Sitges els va semblar «un lloc més tranquil que Madrid», sentien que havien d’estar «en guàrdia», recorda Crystal. «Sobretot, quan Warren va començar a fer les seves actuacions i jo passava el barret. Podria haver-nos portat problemes, però ens en vam lliurar». Van recalar també en un altre local anomenat Spotted Dog.

A Sitges, Warren i Crystal van portar una vida plàcida, entre cançons i partides de pinball, menjant paella els dijous i mesurant el pas del temps al so de les campanades de la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla. Van arribar a considerar convertir-se al catolicisme. De l’hotel de les primeres setmanes, que ella recorda amb el nom de Mariangle, es van traslladar a un apartament, i van parlar de tenir descendència.

El gran dilema

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Va sorgir una proposta per gravar un disc a Espanya amb un segell suís, però quan li estaven donant voltes els va arribar una postal de Jackson Browne amb un requeriment amical: «Massa aviat per abandonar. Torna a casa. T’aconseguiré un contracte de gravació». Warren es decantava tot i així per quedar-se a Sitges, però Crystal dubtava. «Temia que algun dia es penedís de no haver-ho intentat». Una altra oferta els va fer guanyar temps: passar un mes a Londres gravant amb Phil Everly. A finals de juliol deixaven Sitges, no sabien si per unes setmanes o per sempre, i un mes més tard, ja decidits, volaven de tornada a Los Angeles.

La parella va tenir una filla, Ariel, si bé el seu matrimoni no va aguantar. I l’autor de ‘Werewolves of London’ va morir el 2003 d’un càncer de pulmó. L’aura mítica d’aquell episodi fa que sembli més llarg del que va ser: dos mesos de retirada sabàtica, que per a Crystal sempre han representat un refugi emocional, com «una espècie de compte d’estalvis secret» a la qual acudir en cas de necessitat. Així ho sent encara, tants anys després. «En la nostra última conversa, una setmana abans que Warren morís, em va dir: ‘Per molt dures que es posin les coses, recorda, Crystal: sempre ens quedarà Espanya’».