The Stooges, eterna bellesa salvatge

Quan algú ens pregunti per què el rock’n’roll va ser una vegada un vehicle molest, insalubre i perillós, la resposta més rotunda podria estar a qualsevol dels tres àlbums que The Stooges van gravar entre 1969 i 1973. O millor encara, en un disc en directe com aquest, que captura el gloriós concert que aquesta banda busca-raons va oferir el 8 d’agost de 1970 al Goose Lake International Music Festival, no gaire lluny d’Ann Arbor, localitat dels suburbis de Detroit on va créixer el seu cantant, Iggy Pop.

Brutal aquelarre, davant més de 200.000 persones, amb herois locals com Bob Seger, MC5 i Mitch Ryder, a més de The Faces, Ten Years After i Chicago, entre d’altres. Dia per al record que ara, festejant-ne el 50è aniversari, veu la llum el seu episodi potser més salvatge, una gravació de culte amb l’últim bolo de la formació més clàssica de The Stooges. És a dir, que al costat d’Iggy, tenim la guitarra carnissera de Ron Asheton, les baquetes en tràngol del seu germà Scott i el baix catatònic de Dave Alexander (que després d’aquest xou va ser acomiadat per la Iguana, al·legant que havia actuat sota els efectes d’una notable mona). A aquest quartet es va sumar el saxo de Steve Mackay, que va subministrar en aquella època un toc de free jazz extrem a la complexió de garatge del combo. Fem notar que, d’aquesta formació, només Iggy Pop continua viu.

Jack White al rescat

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

‘Live at Goose Lake’ veu la llum per obra i gràcia de Third Man Records, segell fundat per Jack White (The White Stripes), que és tan fan de la banda com en el seu temps David Bowie. Artefacte que surt d’unes cintes restaurades pel seu còmplice de diverses aventures Vance Powell. La majoria de discos en directe de l’era clàssica de The Stooges corresponen a la seva etapa final, 1973-74, com el notori ‘Metallic K. O’ i tants d’altres, així que aquesta operació rescat cobra un valor especial.

Feia només un mes que s’havia publicat la seva segona obra, ‘Fun house’, de què surt tot el repertori d’aquest ‘live album’, passat per les armes pel mateix ordre amb l’excepció de l’arrencada: ‘Loose’ desprecinta la sessió amb un Asheton que executa amb la gràcia de l’escorxador de ‘La matança de Texas’, desplaçant a la segona plaça ‘Down on the street’, amb un Iggy aprenent de bruixot i tocada per un estrident solo amb wah-wah. A partir d’aquí, la joia de la corona, ‘TV eye’, i el descens a la Cara B a través de la narcòtica i mandrosa ‘Dirt’, l’estampida de búfals de ‘1970 (I feel alright)’ i un ‘Fun house’ amb vista al futur art-punk, camí d’aquesta pira purificadora anomenada ‘L. A. blues’. The Stooges, abans de ser Iggy & The Stooges, amb tota la seva bellesa indomable i hiperexpressiva, marcant el rumb a les tendències encaminades a salvar el rock’n’roll.