ZOMBIS A LA CARTELLERA

Bertrand Bonello treu els fantasmes de França de la tomba

El director estrena a Espanya 'Zombi child', una inclassificable obra que burxa en el rerefons polític i cultural del cine de zombis per reflexionar sobre el llegat francès

zentauroepp29441961 icult bonello200813124904

zentauroepp29441961 icult bonello200813124904

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Bertrand Bonello ha dedicat el tram més recent de la seva carrera a meditar sobre la pesant bagatge històric i moral de França. A través del biopic ‘Saint-Laurent’ (2014) va desconstruir el modista homònim, una de les grans icones exportades pel país; al mig de l’onada d’atacs terroristes que van castigar París va estrenar ‘Nocturama’ (2016), fascinant mirada a una joventut gal·la que exorcitza la seva confusió i la seva ràbia posant bombes, i ara, assegura ell mateix, el seu vuitè llargmetratge es fa la següent pregunta: «¿Què fem els francesos amb el nostre llegat? Nosaltres ens vantem d’haver inventat la revolució i ser paladins de la noció mateixa de ‘llibertat’, però, ¿què hi ha del nostre passat colonialista i esclavista?»

La pel·lícula rastreja els orígens d’un dels subgèneres més populars del cine de terror

Malgrat el que les paraules del cineasta donin a entendre, això sí, ‘Zombi child’ no és un drama d’època ni una pesada lliçó d’història sinó una obra inclassificable que parla de racisme i opressió, però també de les relacions entre adolescents, inclou tant xerrades acadèmiques com algun número musical i, tot i que en alguns moments exhibeix maneres de documental etnogràfic, rastreja els orígens d’un dels subgèneres més populars del cine de terror. «La paraula ‘zomb’i té el seu origen en el folklore haitià, va sorgir a principis del segle XIX per al·ludir a l’estat de trànsit en el qual els esclaus de les plantacions quedaven a causa de la fam i l’esgotament, mig vius i mig morts», explica Bonello. «Les pel·lícules han transformat el zombi en una criatura que torna del més enllà per xarrupar cervells humans, però a mi m’interessava burxar en el seu rerefons polític i cultural».

Dues línies narratives

Amb aquesta finalitat, ‘Zombi child’ planteja dues línies narratives ben diferenciades: ambientada a Haití el 1962, la primera s’inspira en el cas real de Clairvius Narcisse, ciutadà del país caribeny, de qui es diu que va ser convertit en un no-mort a través d’un encanteri i explotat pels negrers; la segona transcorre en l’actualitat, en un selecte internat parisenc, on cinc noies –una és la neta de Narcisse– desenvolupen una ambigua amistat que implosiona quan una d’elles decideix recórrer al vudú. «La vaig rodar en una escola real, que va ser fundada per Napoleó, i això va atorgar a la pel·lícula una dimensió política addicional», indica el director. «Al cap i a la fi, Napoleó va voler reinstaurar l’esclavitud a Haití i així va iniciar una revolució, a causa de la qual el territori es va convertir en el primer país negre independent».

Part del film s’inspira en el cas real de Clairvius Narcisse, un haitià de qui es diu que va ser convertit en no-mort a través d’un encanteri

Notícies relacionades

Rodar al Carib, reconeix Bonello, no va ser fàcil. «D’entrada, a Haití no hi ha infraestructures, res funciona; que el teu cotxe s’engegui al matí és prou motiu per donar gràcies a Déu. A més, és un lloc castigat pels disturbis, i durant part de la meva estada allà vaig haver d'estar tancat a l’hotel perquè a fora hi havia trets». Però el que més complicat li va resultar, afegeix, va ser explicar als veïns què hi pintava ell, un home blanc, fent una pel·lícula sobre el vudú. «Senten que els occidentals els hem robat. Primer vam ser els francesos a través de la submissió colonial, i després van ser els nord-americans, que en el segle passat no només van saquejar tota la seva fusta sinó que també es van enriquir apropiant-se de la seva cultura i convertint-la en entreteniment».

Fugir de l’escapisme

‘Zombi child’ reivindica el ric acerb haitià, i en el procés contribueix a tornar al cine de terror alguna cosa, afirma el director, que feia temps que li faltava. «En el passat aquestes pel·lícules eren plenes de política i ideologia, però després aquesta càrrega va desaparèixer i es van convertir en pur escapisme. En aquest sentit, m’il·lusiona molt el treball de joves directors com Jordan Peele i Ari Aster, perquè deixa clara tota la profunditat a què el cine de gènere és capaç d’arribar».

Temes:

Cine França