ENTREVISTA

Gloria Estefan: «Ara hi ha un clima antillatí als Estats Units»

La cantant d'origen cubà publica el seu primer àlbum en set anys, 'Brazil305', una «exploració de les arrels africanes» de la música llatina a través del gegant sud-americà.

zentauroepp54448152 11 08 2020 verano gloria  estefan200812152534

zentauroepp54448152 11 08 2020 verano gloria estefan200812152534

10
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Gloria Estefan atén a aquest diari per telèfon des de la seva casa a la platja, a Vero Beach, Florida, a dues hores i mitja al nord de Miami. «Vaig baixar un dia per a l’aniversari del meu net, però vaig tornar perquè no podia veure ningú», lamenta sense dramatitzar. El seu nou disc, ‘Brazil305’, que surt a la venda aquest dijous, porta la conversa cap a un terreny il·lusionant: és el seu primer disc en set anys, amb adaptacions de les seves cançons orientades a celebrar l’africanitat de les músiques llatines a través del gegant sud-americà.

El 305 és el distintiu telefònic de Miami.

Volia que aquest disc fos un pont entre Miami i el Brasil, perquè és una exploració de les arrels africanes que tenen tant la música cubana com la brasilera. Un fan em va dir que al Brasil hi ha exactament 305 grups d’indígenes: una coincidència. Ja vaig fer un disc titulat ‘Rio’ (1982), amb lletres en espanyol per a temes brasilers, i vaig adaptar ‘Lança perfume’, de Rita Lee, i la vaig convertir en ‘Baila conmigo’. Sempre he tingut molt amor per les músiques brasileres, i quan la companyia em va proposar anar al Brasil a gravar els meus temes, i alguns d’inèdits, em va semblar una idea espectacular. I més encara acompanyant el disc d’un documental que vam gravar al Brasil.

¿L’àlbum havia de sortir el 2017?

Sí, però arran de la pèrdua de la meva mare vaig haver de posposar-lo, perquè no podia cantar, no em sortia la veu. La tristesa que em va cobrir durant un any i mig o dos va ser dura i per això s’ha tardat tant.

La música brasilera és un tot un món, amb un autèntic laberint de gèneres i ritmes. ¿En quina faceta d’aquest univers sonor va voler fixar-se?

Vam voler utilitzar els arranjaments i l’estil que continuaven en els anys 60 i 70 músics com Jobim, amb orquestracions espectaculars i una banda completa. Els arranjadors són brasilers i han fet adaptacions tremendes de ‘Mi tierra’, ‘Ayer’, ‘Abriendo puertas’... Ha disfrutat molt. També he fet una adaptació en espanyol de ‘Here we are’, que ara m’agrada més que la versió en anglès. Mirem de mantenir-nos lleials a l’essència dels temes, però amb pur ritme brasiler, i no només samba i bossa nova, sinó també d’altres, com la samba de roda. A ‘Cuando hay amor’, el ‘single’, vam mantenir l’arrel colombiana, perquè els autors eren d’allà i perquè ara al Brasil és molt popular el so folklòric colombià, amb acordió. Aquesta cançó és samba de roda, que és un ritme que ve del final de les cerimònies de candomblé, la religió ioruba. La gent es posava enmig d’un cercle i ballava, amb molt moviment de peus i malucs. En el vídeo pots veure el llac Abaeté, on surten les bahianes descendents de les que van crear aquest ritme, i que componien i improvisaven mentre rentaven la roba al llac.

¿Quin és l’origen del seu interès per la música brasilera?

Em vaig criar escoltant-la, perquè la meva mare tenia aquests discos. Quan vaig començar amb el grup [Miami Sound Machine], als 17 anys, vaig fer que ells aprenguessin ‘Corcovado’, ‘Desafinado’, ‘Garota de Ipanema’... M’agraden molts artistes: de Milton Nascimento a Carlinhos Brown. Vaig seguir molt Elis Regina, que va morir tan jove, amb 36 anys. Vaig entrevistar la seva filla, Maria Rita, per al documental, i va ser molt interessant perquè ella té moltes coses en comú amb la meva filla. M’encanten les balades i la bossa nova, i em diverteix moltíssim la samba. A les nostres gires sempre hem fet versions en samba: ‘Live for loving you’, fins i tot ‘Conga’. M’agrada la complexitat d’aquests ritmes i la seva sensualitat.

I els seus ancestres africans, amb el ritme com a substrat.

L’origen de la música són els tambors: el primer telèfon. Quan em pregunten per què la nostra música ha funcionat mundialment, responc que és perquè gran part d’aquesta música és percutiva, i que això s’entén en totes les cultures. Fins i tot els japonesos utilitzen uns tambors grans, com a part de les cerimònies. A Cuba, el ball de la xancleta va sortir que la gent vivia en un solar i es posava xancletes de pal per poder anar al bany, que era comunal, i així no trepitjaven el terra. Al creuar el solar es creava molt eco, i d’allà va néixer un ritme com el del rap americà. Balls en els quals s’ajuntava gent tocant tambors. Sí, la música té arrels tan riques, i és bonic, i és real, i és honest. L’oient no té perquè entendre d’on ve per sentir que ho és.

S’atreveix amb el portuguès en un tema, ‘Magalenha’, duet amb Carlinhos Brown.

Que va ser dificilíssim, perquè és molt ràpid. Va ser divertit. Jo ja he fet versions de les meves cançons en portuguès, i volia que aquest disc se centrés en la música. Per això vaig deixar els temes en la seva versió original o bilingüe en espanyol i anglès.

Set anys sense publicar un àlbum: ¿se sent en una etapa de la seva vida en la qual vol mantenir més distàncies amb el món discogràfic?

És que van passar tantes coses alhora... Vam fer el musical sobre la nostra vida, ‘On your feet!’. Em vaig passar fins a dos mesos al Regne Unit treballant amb els actors perquè entenguessin els personatges i aprofundissin en ells. I el mateix a Holanda. Pensàvem portar l’obra a Espanya, i l’estem traduint. Però, sí, la meva última gira mundial va ser el 2004, i després m’he limitat a anar fent alguns xous. El pla ara era tornar, tot i que en realitat no m’interessa fer una gira mundial, perquè, és molta feina, i ja em vaig passar molts anys fent això. Arriba un moment en què la carrera d’un canvia, un ha d’evolucionar, i la música és també dels artistes que surten amb sons nous. Això no vol dir que la música deixi de ser important a la meva vida. Segueix sent-ho. He continuat component. Amb la pandèmia vaig fer un tema, ‘We needed time’, inspirant en una conversa amb el meu fill. El vaig gravar jo sola. Fins i tot el vídeo. Vaig treballar en la sèrie ‘One day at a time’ i tenia planificada una pel·lícula per a aquest any. Però la música continua sent una cosa molt forta en la meva vida, i m’encanta aquest disc perquè la idea era donar una mica d’alegria i oblidar una mica com estan les coses; aquest sofriment que tenim tots en aquest moment.

Els èxits de cantants com Maluma, amb els seus duets amb Madonna, o Bad Bunny fan pensar que la llatinitat, i la llengua espanyola, es van incorporant en el ‘mainstream’ nord-americà. ¿Quin és la seva impressió?

Quan tu tens un fenomen com ‘Despacito’ o aquest duet de Maluma amb J. Balvin, això és una cosa espectacular. És formidable poder contribuir així a la bona imatge dels llatins. S’està fent música boníssima, tot i que tingui lletres difícils d’escoltar, perquè són massa fortes o antidona. Però la música no es pot controlar. Hi ha d’haver llibertat d’expressió. Als Estats Units estan passant coses, però encara hi ha una gran separació amb el llatí. Cada un és al seu camí. Encara no veig aquesta gran barreja. És una cosa que entra i surt. El més bo és que ara hi ha un mercat mundial. Jo escolto al meu telèfon coses de qualsevol part del món. Però un no arriba a la mateixa quantitat de gent que abans, quan les multinacionals controlaven quines ràdios posaven la teva música i qui et veia.

«No conec personalment Rosalía, però m’encantaria. Quin talent, aquesta nena, uf... Espectacular. Em va agradar veure-la en els Grammy»

¿Veu aspectes interessants en el reggaeton o el trap?

Esclar que sí. ¡Jo ‘perrejo’ sola amb Bad Bunny, m’encanta! Treballa amb idees senzilles, però t’arriba i et fa moure, i això és el màxim en la música. Hi ha coses excel·lents. Rosalía està trencant fronteres en el camp urbà, amb una fusió d’ingredients exquisida: una veu espectacular, ella és una música tremenda, i la seva proposta va més enllà de l’urbà que solem escoltar. Exposa una cosa nova. Tot i que jo no escolto gaire el que va sortint, mai ho he fet, perquè quan compons eres una esponja, i si se’t cola alguna cosa, ja vas tard.

¿Coneix personalment Rosalía?

No, però m’encantaria. Emilio (Estefan) sí que la va conèixer. Quin talent, aquesta nena, uf... Espectacular. Em va agradar veure-la en els Grammy.

¿Veu lluny que un artista en espanyol triomfi plenament en el mercat estatunidenc?

Es molt difícil, i no sé si és una qüestió de temps. Perquè ara mateix, als Estats Units, hi ha una atmosfera antillatina per la immigració i tot aquest embolic.

«Els últims a arribar sempre paguen els plats trencats, i el racisme no és una cosa americana, sinó humana. Com més ignorància hi ha, més es veurà aquest grup cultural com a enemic»

¿A què es refereix?

Mira, tot és un pèndol. Hi va haver moments que el llatí era molt popular i sexi, i ara... Els últims a arribar sempre paguen els plats trencats, i el racisme no és una cosa americana, sinó humana. Com més ignorància hi ha, més es veurà aquest grup cultural com a enemic, pensant que t’està traient una cosa que és teva. En aquest moment és difícil la cosa. Hi ha hagut l’episodi del programa DACA. Gràcies a Déu, el Tribunal Suprem va protegir per ara aquests nois, molts dels quals van néixer aquí: nens intel·ligents, que han treballat molt... No hi ha raó perquè estiguin passant per això. Però l’atmosfera està molt carregada.

Potser tenen una figura presidencial que no hi ajuda.

Per descomptat. Nosaltres hem tingut negocis i sabem que des de dalt pots infectar tota una companyia. Tot ve de dalt. Quan veus tanta divisió, i tanta retòrica lletja, i violenta, penses que això dona permís a moltes persones a acollir-se a això, i és un comportament molt humà; no és gens estrany. Però amb el president anterior, que era afroamericà i molt políticament correcte, això es mantenia com una tapa a dalt, i ara és com si l’olla a pressió hagués explotat. La frustració per no poder controlar la Covid, la falta de feina..., això va creant una atmosfera de frustració i, quan explota, ho fa sempre en el punt més feble.

Vostè ha evitat significar-se en les seves preferències polítiques.

Mai he recolzat un candidat o un altre, no, no. Han vingut presidents a casa meva, quan ja ho eren o després de ser-ho. Va venir el president Obama, a qui vaig tenir l’oportunitat de mostrar-li unes fotos ben grans, de la mida d’una taula, de les Dames de Blanc, perquè volia que veiés el que estava passant. Vaig pensar que era el meu deure. Han vingut els Clinton a casa meva recaptant fons per a la seva fundació. Però o bé eren ja presidents, o ja no eren a la presidència.

Però li deuen haver demanat recolzaments més d’una vegada.

Obama m’ho va demanar quan era senador i es postulava, i jo li vaig dir clarament que no recolzava candidats, perquè soc afiliada, ni tan sols dels independents, que també són un partit. Tinc fans dels dos costats de la política, i respecto les seves opinions, i no m’agrada mirar d’influir la gent simplement perquè li agrada la meva música.

I aquesta vegada, en les pròximes eleccions, tampoc ho farà.

No, no, noi, què va... ¡Corrent cap a l’altre costat!

Notícies relacionades

Bé, en aquests moments és difícil fer plans, però no la veiem a Barcelona des del 2008. ¿Com veu la seva projecció als escenaris en els pròxims temps?

Ara s’estan fent concerts virtuals, i hi ha milers de coses que es poden fer per mantenir el contacte amb el públic. Però crec que fer un concert sense fans és absurd, tot i que puguis fer-ho a través de les xarxes i la gent ho vegi a casa. La música té molt a veure amb compartir l’energia humana, la calor, la diversió, l’alegria, l’eufòria. Ja tornarà la música, Déu sap si l’any que ve... Però ens mantindrem d’alguna manera connectats amb els fans.

Temes:

Música