Kristin Scott-Thomas: «En la meva carrera he utilitzat el trauma com a gasolina»

La pel·lícula que aquest divendres s’estrena als cines espanyols, ‘¡Qué suene la música!’, contempla un grup de dones residents en una base militar britànica que formen un cor per distreure’s mentre els seus cònjuges serveixen a l’Afganistan. Basada en la sèrie documental ‘The Choir’, que va explicar la història real d’un grup de cant similar, la pel·lícula enalteix el valor del treball en equip per superar temps difícils. El director de ‘¡Qué suene la música!’, Peter Cattaneo, s’ha especialitzat a fer pel·lícules sobre persones que tiren endavant unint forces a través del cant o el ball, com la popular ‘Full monty’.

–¿Per què són importants aquest tipus d’històries?

–Perquè sempre és massa fàcil esfondrar-se i sentir-se miserable, i tenir por, i mai està de més recordar-nos que quan treballem junts som més poderosos. I això no és una frase feta ni un lloc comú, i va quedar clar en el rodatge de la pel·lícula. Ni jo ni la resta d’actrius som cantants professionals, però, com queda clar en moltes escenes, quan cantem juntes sonem francament bé.

–Vostè mateixa va créixer en bases militars. ¿És aquest un dels motius pels quals va decidir fer la pel·lícula?

–Sens dubte. Sempre he sigut molt conscient dels sacrificis que han de fer les famílies del personal militar, com estar constantment mudant-se o lidiar amb l’absència i la por de rebre les pitjors notícies. El meu propi pare, que era pilot de combat, va morir en un accident aeri quan jo tenia 5 anys. Llavors la meva mare es va casar amb un altre home que també volava per a l’Exèrcit i també va morir durant un entrenament.

–¿Com va processar aquestes pèrdues?

–La primera va succeir en els anys 60 i la segona en els 70, i en aquells temps la psicoteràpia encara no estava estesa; no vaig rebre cures psicològiques específiques. Simplement se’m va dir: «Has de ser forta». En tot cas, en la meva vida i la meva carrera he utilitzat aquest trauma com a gasolina perquè, al cap i a la fi, alguns dels papers que he interpretat són dones obligades a lidiar amb la tragèdia.

–Així mateix, al llarg de la seva carrera se l’ha arribat a conèixer per encarnar personatges freds, distants i fins i tot altius. ¿Diria que el que interpreta a ‘¡Qué suene la música!’ d’alguna manera subverteix aquest model?

–Sí. És cert que la Kate, el meu personatge, peca d’hermetisme, però això és conseqüència del seu dolor. Fora d’això, hi ha una cosa esperpèntica en ella; tot i que no se n’adoni, és una dona bastant ridícula. Encarnar algú que en certs moments cau en l’excés va ser molt divertit, i un alenada d’aire fresc per a mi.

Notícies relacionades

'¡Qué suene la música!': cors a la rereguarda

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

–Molt poca gent sap que vostè va debutar en el cine a bord d’una pel·lícula musical, ‘Under the Cherry Moon’ (1986), amb Prince...

–Sí, però aquí només cantava ell. ‘¡Qué suene la música!’ és la primera pel·lícula en què canto, i confio en què també l’última. Dit això, participar-hi m’ha ajudat a comprendre com de beneficiosa és aquesta activitat per al cos i la ment. En cert sentit, és una manera més de fer esport. I cantar en grup, treballant de forma col·lectiva per crear un so bonic, és especialment emocionant. He descobert que cantar em fa feliç.