Las Migas: «Ser un grup d'enlloc ens ha perjudicat»

Fa poc més d’un any van publicar ‘Cuatro’, estrenant cantant, Bego Salazar, que va ser suplerta al cap de poc temps per Carolina Fernández, ‘La Chispa’, l’actual vocalista del quartet. El trastorn global d’aquests mesos, ¿els ha modificat molt els plans?

El disc ‘Cuatro’ va ser una mica fugaç, amb cançons de treballs anteriors, i després vam canviar de cantant, així que aquests mesos ens han agafat preparant el pròxim àlbum. Fins i tot ens ha vingut bé per estar tranquil·les a casa, treballant, component temes. Tot i que també ha sigut un desastre perquè teníem una gira espectacular i molt internacional: Els Emirats Àrabs, Corea del Sud, Mali, Centreeuropa... Teníem 60 o 70 concerts. Però no estem desanimades; estem contentes.

Amb Carolina Fernández han gravat una nova versió, la tercera, dels ‘Tangos de la repompa’.

¡Tercera i espero que última! Però volíem tenir ja una cançó amb ella, abans de gravar el nou àlbum. El vídeo és molt vistós. La Carolina aporta molta flamencura a la cançó. És una tia molt salvatge, que en escena balla i aporta molt. Porta molta frescor. Et diu a tot que sí, ¡tot i que li diguis que pugi a una bastida i es tiri! Té una veu una mica negra, podria cantar soul, i a l’escenari em sembla una bomba. I a sobre, no té ego, cosa que per a una cantant és molt estranya. És especial.

Ocupa una plaça per la qual han passat Sílvia Pérez Cruz, Alba Carmona i la breu Bego. ¿Què va passar amb ella?

Doncs que no va encaixar. Som un grup molt grup, sense protagonistes, i potser ella es va pensar que érem una altra cosa. Té una veu preciosa i va gravar el disc ‘Cuatro’, però per seguir endavant no ho vam veure clar cap de les dues parts.

Las Migas se situen en l’entorn del flamenc, però sempre han absorbit influències d’altres gèneres. ¿On veu el grup actualment?

El nostre concepte és la recerca de la bellesa, cuidant molt cada detall. El flamenc és la música a què pertanyem, i alhora se’ns valora haver anat a altres llocs. Ara hem muntat un ‘garrotín’ que és una mica country, amb el violí de Roser (Loscos), que mira de vegades a la música celta o a altres estils. El nostre concepte és no conformar-nos mai amb el que ja sabem fer.

Estar en una casella pròpia, distintiva, ¿es paga?

Hi ha pocs grups a Espanya que surtin tant com nosaltres, perquè el flamenc crida molt i el nostre és fresc i comprensible. Això ens ha beneficiat. El que ens ha perjudicat més és ser un grup de cap lloc. Perquè som a Barcelona, però només la Roser és catalana, d’Agramunt. L’Alicia és de Còrdova, tot i que viu aquí, com jo, que soc de Sevilla. I la Carolina és de Mèrida i viu allà, ¡al lloc més mal connectat de l’univers! L’Institut Ramon Llull, per exemple, ens ha recolzat molt, però de vegades es compta poc amb nosaltres en aquesta terra.

¿Actuen més fora que aquí?

No ho dic tant per les actuacions, sinó, per exemple, quan donen premis, que sempre va una mica la mateixa gent. L’altre dia ens van convidar a una gala de TV-3, per les víctimes de la Covid, i vaig pensar: «Ai, quina alegria ser aquí», perquè ens passa molt poc. Però, vaja, la nostra situació és excepcional comparada amb la d’una altra gent. Només que trobo a faltar tenir un lloc més comú a les quatre, tot i que potser això és el que ens fa especials.

La suma d’influències de què van néixer tindria a veure amb la personalitat de les integrants originals. El violí de Lisa Bause, per exemple, que mirava als Balcans. ¿Amb cada canvi de formació evoluciona l’estil?

La Lisa estava molt posada al món del circ i de la música balcànica, i tenia molta personalitat. Jo llavors no em vaig adonar de l’especial que era, perquè era la primera violinista amb qui treballava. Ara comparo els discos i veig que diferent que és l’un de l’altre. Va arribar la Roser (Loscos) amb un toc molt diferent, i l’Alicia, que no sabia tocar flamenc i que portava el seu bagatge clàssic i les seves experiències en el jazz, la música celta, el pop, la rumba... Ara ja semblem un altre grup.

¿Vostè és l’única que ha cregut en Las Migas a llarg termini?

Això sembla. L’única que mai ha marxat. Se’n va anar la Sílvia, després la Lisa... Jo sempre vaig creure que era el lloc en què puc tocar la música que m’encanta. No ho deixaria per res del món.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

¿Estrenaran cançons en el Cruïlla XXS?

Tenim un disc llest per gravar, però ara és tan difícil planificar... Tenim temes molt bonics, que tinc moltes ganes de mostrar, perquè fa molt temps que no ensenyem cançons noves. N’hi haurà almenys quatre o cinc en el concert, ¡perquè no ens aguantem més! N’hi ha una, ‘Playa de Sanlúcar’, sobre un poema d’Antonio Machado, i després el ‘garrotín’, i unes alegries que es diuen ‘El mar’, i unes buleries que he compost a la meva parella, i unes sevillanes ‘corraleras’, amb castanyoles, que són la bomba... Regalets que ens fem a nosaltres mateixes. Aquest estiu, si toquem ja ens conformem. L’altre dia, a Tarragona, pensàvem: «¡quina sort, estar aquí tocant!».