Taylor Swift arrisca i guanya amb 'Folklore'

Com explica en el text adjunt a l’àlbum, davant la impossibilitat de fer aquest estiu totes les coses que tenia previstes, Taylor Swift s’ha decantat per fer les que no estaven planejades. Com gravar un disc quan el cicle comercial ordinari aconsellava esperar almenys un any, com explorar sons que segurament li rondaven pel cap i en els quals no s’havia atrevit a capbussar-se fins ara.

La pandèmia li ha servit a Swift amb safata de plata l’oportunitat de gravar un disc, Folklore, llançat per sorpresa aquest divendres, que la maquinària promocional pot embolcallar com el «més personal» i el «més atrevit» de la seva carrera. Potser ho és, però destaca, més enllà d’aquests clixés, per la consistència de les seves cançons, que s’aparten de la vibrant extroversió de ‘Lover’ (2019) i apunten a una altra classe de materials. Parlem de balades recollides al piano, tènues trames rítmiques, guitarres acústiques que connecten amb la primerenca trobadora country i atmosferes envoltants amb cirurgia electrònica. El disc de confinament de Taylor Swift, propiciat per la solitud i encaminat a ajudar-nos a suportar-la.

‘Mellotron’, violoncels i guitarres acústiques

En tot això té a veure l’elecció dels seus còmplices, que a més de l’habitual Jack Antonoff, són Aaron Dressner, de The National, coproductor de gairebé tot l’àlbum i coautor de nou de les setze cançons, i Justin Vernon, Bon Iver, que intervé en la composició d’‘Exile’, tema en què fonen les seves veus sobre una capa d’èpica continguda. Hi ha a l’àlbum trets de les instrumentacions denses de The National, amb electrònica (el venerable ‘mellotron’) i orquestracions, si bé algunes de les peces amb més foc interior no porten la seva firma: ‘My tears ricochet’ i ‘This is me trying’, pròximes a la ‘torch song’ desemparada d’una Lorde (artista de l’òrbita d’Antonoff).

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Però ‘Folklore’ no es queda allà i reserva un ampli espectre de tonalitats, com el pianisme de ‘The 1’, sobre l’espetec d’r&b; l’evocador tema triat com a single, ‘Cardigan’, i aquesta mirada a una vida aliena en la qual Swift s’encoratja com a narradora, titulada ‘The last great American dinasty’. I la palpitació de folk domina en el tram final, amb els arpegis acústics d’‘Invisible string’ i els bufs d’harmònica de ‘Betty’.

A aquestes altures, ‘Folklore’ ha anat transitant cap a un estadi vagament oníric en el qual la microelectrònica entra en joc (‘Peace’) camí de l’eclipsi de ‘Hoax’, en el qual Taylor Swift canta a l’amor perdut i al regne que s’esvaeix entre els seus dits. Últim mirador d’un àlbum que no ha sigut concebut per donar peu a una gira espectacular, sinó per assaborir a l’espera de temps més efervescents.