Pretenders, en la seva segona joventut

¿Quan van començar els Pretenders a perdre credibilitat davant el públic i els mitjans que els havien animat amb els seus primers àlbums, a les albors de la new wave? Va haver de ser en algun moment entre la deriva radioformulable de ‘Get close’ (1986), un àlbum firmat per una banda d’alineació gairebé irreconeixible, i l’èxit d’una balada tan inofensiva com ‘I’ll stand by you’ (1994), a mesura que Chrissie Hynde amagava les ungles i s’assentava com una estrella pop confortable de mitjana edat.

Passats els anys, molts, a aquesta oriünda d’Akron, Ohio, que es va submergir en el Londres prepunk de la mà de Nick Kent (i va fitxar com a articulista pel ‘New Musical Express’), se la veu compromesa a la missió de tornar els Pretenders al lloc del qual van sortir: el rock esperonat pel punk i amb medul·la pop, esquiu i llenguallarg, de jaqueta de cuir i toc romàntic, enamorat dels millors ‘riffs’ dels Kinks (entre altres). D’aquella banda només queden Hynde i el repescat bateria Martin Chambers, però ‘Hate for sale’ presumeix de cert esperit de banda des de la mateixa portada (és el primer disc gravat per aquesta formació, que porta junta prop d’una dècada), i prova d’encomanar la naturalitat del local d’assaig. Només cal sentir com comença l’àlbum, amb l’arrencada en fals del tema titular, que acaba sortint disparat com una bala entre urgents bufades d’harmònica.

Enyorada ansietat

Provar de fer als 68 anys una música com la que feies quan en tenies 27 pot tenir el seu punt de disbarat, però, al final, qualsevol objecció s’oblida quan tenim entre les mans bones cançons. A ‘Hate for sale’ n’hi ha, i transmeten reflexos de l’enyorada manera de fer d’un altre temps, gairebé tal com si els temes sortissin d’aquell debut de 1980 que va capgirar la nova onada. Aquí tenim, sobretot, ‘‘The buzz’, nerviosa i emotiva, amb tota la càrrega de l’ADN dels Pretenders originals, i altres peces esveltes com ‘Turf accountant daddy’, ‘I didn’t know when to stop’ i ‘Maybe love is in NYC’, aquesta amb una Hynde que diu buscar l’amor a la Gran Poma previ pas per Barcelona i Hong Kong.

‘Hate for sale’ sona a Pretenders pels quatre costats, a la seva versió més genuïna, amb les seves guitarres enceses i el cant bonic i salvatge de la lideressa, i fins i tot en l’apartat de balades es mostra despert: escolteu ‘You can’t hurt a fool’, tendra, però de guitarra seca (a diferència de la més aviat sosa ‘Crying in public’). Cançoner amb producció del docte Stephen Street (The Smiths, Blur, Suede) que evita la linealitat, amb el reggae-dub de ‘Lightning man’, mirant de reüll el Londres jamaicà dels 70, i el sa tribalisme a l’estil Bo Diddley de ‘Didn’t want to be this lonely ’. Més que suficient per continuar comptant amb Pretenders en el 40è any de la seva agitada existència. - Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

En el tercer àlbum amb el seu nom, la col·laboradora de SBTRKT reflexiona amb gran capacitat emotiva sobre la tristesa i la solitud d’aquests temps hiperconnectats. Amb ajuda d’Alex Robertshaw (Everything Everything) a la producció, ha creat el seu disc de so més artificial i, alhora, humanitat més latent. Difícil destacar només una o dues cançons, però convé fixar-se en el ‘hit’ perfecte (però curiós) ‘Cascades’ o el gran antídot contra l’autodestrucció anomenat ‘Hail’. – Juan Manuel Freire

María Escarmiento és una espècie com a mínim singular dins l’univers d’‘Operación Triunfo’. Aquest primer EP de l’exconcursant és una presentació artística sincera de la seva manera d’entendre la música. Són set cançons connectades a través d’un reggaeton a diferents velocitats i amb menys pompa que aquest plató de televisió, però més autenticitat. Una essència que remarca, gairebé com una declaració de principis, amb les col·laboracions d’El Mini i Pedro LaDroga, referents del trap. Ignasi Fortuny

Notícies relacionades

Serrat corona la seva trajectòria

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

El seu primer disc junts, ’MoodSwing’, va ser una fita generacional: el 1994, Joshua Redman, Brad Mehldau, Christian McBride i Brian Blade marcaven el pas del jazz. El seu retrobament 26 anys després no marcarà una època –avui els trets van per una altra banda-, però els quatre són encara millors músics que llavors: componen amb més autoritat, tenen menys a demostrar i més per explicar. I a ‘RoundAgain’ s’entenen de meravella. Algunes segones parts, tot i que no tinguin l’impacte de les primeres, també són bones. - Roger Roca

Cinc anys ha trigat aquesta londinenca, un dia tutelada per Prince, per entregar la seva obra més arriscada, que transcendeix el registre soul-pop per explorar nous territoris. La seva veu sinuosa és només l’esvelta punta d’un iceberg de música viscosa i sensual, en què es fonen ambientacions fantasmals i escenes de tèrbola intimitat, amb peces pròpies i una marejadora reinvenció de ‘Weird fishes’, de Radiohead. No només dels Estats Units venen les innovacions entorn de la música negra. - J. B.