ICONES ALTERNATIVES

Triángulo de Amor Bizarro, en carn viva

zentauroepp54120221 icult200715163337

zentauroepp54120221 icult200715163337

3
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La banda gallega Triángulo de Amor Bizarro ja fa gairebé dues dècades que cultiva un ideal de pop sorollós, de vegades més busca-raons, d’altres més eteri i melancòlic, en el qual molts s’han refugiat a la recerca d’una catarsi o un moment de transcendència. La seva és una ràbia bonica, en ocasions plena d’encàrrecs per a la classe política. Ells representen, ara i sempre, una resistència a tot el que és mesquí, a tot el que resulta impersonal.

Un disc de TAB t’allibera, però amb l’últim, anomenat com ells mateixos, no vam poder completar les fantasies d’escapada i rebel·lió que el grup sol inspirar. ‘Triángulo de Amor Bizarro’ (al disc, escrit tot junt) va sortir a la venda el 20 de març, només sis dies després que Pedro Sánchez declarés l’estat d’alarma. «Per a nosaltres, com a banda, això ha sigut dur», explica el seu colíder masculí, Rodrigo Caamaño, compositor principal. «Feia gairebé un any que estàvem parats i l’estat d’alarma va arribar just abans de treure disc. No vull ni recordar quants concerts es van cancel·lar. Vam arribar a pensar que potser no tornàvem a pujar a un escenari».

Però ho faran, ho faran. Aquest dijous actuen a Madrid (La Riviera), i un dia després, divendres, al Parc del Fòrum, com a part del cicle Nits del Primavera. «Sembla que tot s’activa una mica», diu Caamaño, unes setmanes abans dels nous rebrots, això sí. «Les coses són diferents, però tornen».

Tal com són

Amb el seu últim disc homònim, TAB volien tendir a la depuració, a una idea pura, però els ha quedat un altre disc expansiu, almenys a orelles d’aquest cronista. «És minimalista –respon Rodrigo– per tenir menys capes. En totes les cançons sonen uns quatre instruments, més algun d’extra, més les veus. En qüestió de capes, anem anant a menys». En aquest camí al (relatiu) essencialisme van ser importants els consells de Peter Kember, àlies Sonic Boom, que els va ajudar a donar forma a un ‘single’ digital el 2012. «Les setmanes amb Kember van ser d’aprendre molt. Sent ell tot un ‘pope’ del ‘noise’, ens avisava que l’important no era utilitzar molts instruments, sinó com els utilitzaves. Amb quatre coses pots omplir l’espectre de freqüència».

A nivell de lletres, aquest podria ser, decididament, el seu disc més transparent, o de metàfores menys malicioses. «Ens vam proposar treure la protecció de la ironia i el sarcasme. Aquestes cançons ja les havíem escrit. Ara volíem mostrar com ens sentim, com som... A això va ajudar sentir-se una mica fora de qualsevol competició. Assumeixes l’edat; assumeixes que aquell moment en què el teu no es porta... ha arribat. I això dona molta llibertat».

Bèstia de dos caps

Triángulo sempre han semblat, almenys des de fora, un monstre de dos caps: Rodrigo s’encarrega de la part més roquera i la baixista Isabel Cea pren la veu cantant per als temes més pròxims al pop gòtic i, sobretot en aquest disc, el ‘shoegazing’. «Sens dubte, semblem dos grups diferents, si canta ella o canto jo. Però és que jo no puc cantar res amb melodia. Ja m’agradaria. De fet, les meves favorites són les que ella es queda i, en canvi, ella es queixa perquè sempre li toquen les més emo».  

Notícies relacionades

Un soroll emocional exerceix com a element aglutinant en discos que són més unitats pensades que col·leccions de cançons. «El nostre concepte és sempre de disc sencer», diu Caamaño. «Idees en paral·lel acaben convergint. En l’estructura anem jugant amb els tempos i a obrir o tancar més l’espectre d’estil. No som d’escoltar cançons soltes. Som antics. Jo m’escolto el disc sencer. El vinil sencer».

 

Temes:

Concerts