Ruta de festes

Quimi Portet: «Les festes majors van ser la meva escola»

El cantant i guitarrista recorda com el circuit de revetlles i envelats li va marcar el camí per ser «músic popular en un sentit estricte, d'entretenir el personal»

zentauroepp43350278 icult quimi portet190425201915

zentauroepp43350278 icult quimi portet190425201915 / FERRAN SENDRA

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Com tants altres músics d’ahir i avui, Quimi Portet es va ensinistrar tocant a les festes majors dels pobles, escenaris que ara no freqüenta, però dels quals guarda records pintorescos. Ens en parla mentre enllesteix els detalls del seu nou disc, el primer que grava en directe (incloent dues cançons inèdites) i que espera llançar a la tardor.

- Fins i tot els astres intercomarcals com vostè tenen un passat a les festes majors.

- És clar, era l’únic circuit consolidat que hi havia en els 70, i tots els músics havíem de reciclar-nos cap aquest món una mica equívoc del ball. A certes hores, quan el públic ja estava una mica intoxicat, li podies colar les teves cançons, però la missió del grup era distreure la gent i fer-la ballar.

- Les festes, ¿van ser la seva escola?

- Sí, i per a tota una generació anterior: Sisa, l’Orquestra Plateria, Jordi Batiste creant el personatge de Rocky Muntanyola... Jo també vaig tocar en un grup de festes majors, The Kilimanjaro’s.

- ¡The Kilimanjaro’s! ¿Revetlla exòtica?

- Era un grup humorístic i pensat per trobar feina a l’estiu. Érem uns ‘peluts’ infectes, però teníem preparats uns quants pasdobles i coses així. Jo componia cançons amb pretensions rockeres, i algunes les miràvem de passar dissimuladament per cançons de ball. Després sempre sortia algú que et cridava «¡toca’t una rumba!», i si la situació es posava greu, la tocaves, o improvisaves un rock and roll com ‘Johnny B. Goode’, que solia colar.

- ¿Alguna cançó de la seva discografia personal o d’El Último de la Fila ve d’aquella època?

- Diria que, no tot i que ‘Como un burro amarrado en la puerta del baile’ és una cançó totalment patxanguera i homologable amb la festa major i l’envelat. En altres temes, El Último de la Fila tendia a l’art i assaig, però en aquest la gresca no està ni filtrada.

- ¿Què va treure d’aquells anys?

- Les festes t’obligaven a ser músic popular en un sentit estricte, d’entretenir el personal, ja fossin senyores grans, criatures que voletejaven per allà o que tiraven petards... Començar allà et fa agafar experiència. Ara veus Manolo [García] i es nota que ve d’allà, de fer versions i d’entretenir. El Manolo, si es despista algú de la fila 76, se n’adona, i això ve de llavors.

- Allò havia de rebaixar l’ego del senyor músic: es posaven a disposició dels desitjos del públic.

- És clar, es provava d’entendre què és el que fa que el públic estigui content. Allà ho veies clar.

- En l’escena catalana, la festa major, ¿ha potenciat el desenvolupament d’estils musicals? El ‘rock català’ dels 90 o la música de revetlla dels últims anys.

-Potser. Aquesta música hiperfestiva, juvenil, de grups com Txarango, hi està molt relacionada. És la tradició que va tenir com a pioners Dusminguet, amb Joan Garriga. Música que neix amb aquesta voluntat: te la imagines en una revetlla amb petards. El rock, en canvi, jo el veig més introspectiu. Sempre m’ha semblat paradoxal que les cançons de rock acabin sonant en estadis i espais enormes.

- L’imaginari de les festes majors es cola en les seves cançons, com en aquesta delícia titulada ‘Si plou, ho farem al pavelló’.

- Aquesta és una frase que tothom ha sentit alguna vegada: el concert que s’havia de celebrar a la plaça major i que ha acabat al pavelló perquè som a l’agost i ha caigut un ruixat tremend, i vinga, a traslladar-ho tot. Fa molt riure. A mi, l’espècie humana em fa riure, i m’agrada, i com a matèria primera em serveix molt.

- I el seu últim disc és ‘Festa major d’hivern’ (2018). Un clar homenatge.

- Sí, pensant sobretot en aquestes festes majors d’hivern, que també existeixen i que són un desastre: la gent amb anoracs, botes, arrossegant constipats, tossint i ballant la conga. Recordo festes majors d’hivern patètiques, a dos sota zero, tocant amb guants... És el triomf de les ganes de passar-ho bé. Fa molt riure, i en el fons hi ha una tendresa. Cal veure allò que som capaços de fer amb tal de passar-ho bé i de lligar.

Notícies relacionades

- ¿Quina és la seva festa major favorita?

- Jo em vaig criar a Barcelona, però les festes de Vic, a casa dels avis, m’agradaven molt, tot i que no fossin les més animades del món, perquè els ‘vigatans’ són gent sòbria. I després, les dels pobles petits al Pirineu, on amb un acordionista en un paller et munten un sidral que dura dos dies.