Agnieszka Holland: «És important recordar el valor del periodisme»

La veterana cineasta Agnieszka Holland (Varsòvia, 1948) ha visitat (virtualment) el BCN Film Fest per presentar ‘Mr. Jones’, el seu ‘thriller’ polític entorn de la figura de Gareth Jones, periodista gal·lès que va mostrar els horrors de la fam soviètica de 1932-1933 al món occidental. Parlem amb ella sobre una carrera llarga i densa, dividida entre els projectes europeus i les sèries ‘de prestigi’ nord-americanes.

Ha dirigit moltes pel·lícules sobre la segona guerra mundial. ‘Mr. Jones’ es desenvolupa en la prehistòria d’aquell període. ¿Era un terreny que volia explorar des de feia temps?

En realitat no hi tenia gaire interès [rialles]. No volia fer més pel·lícules sobre els terrors de la humanitat. D’altra banda, sempre m’ha fastiguejat que es parli tant dels crims nazis i tan poc dels que van cometre els comunistes. Tot allò sembla perdonat. És injust per a les víctimes, a més de perillós per al nostre present i nostre futur.

I llavors va arribar el guió escrit per Andrea Chalupa, periodista, com Gareth Jones. 

Sí. Chalupa és nord-americana, però té arrels ucraïneses. Quan algú m’envia un guió, em sento obligada a llegir-ne almenys deu pàgines. I quan vaig començar a llegir aquest, de seguida vaig saber que estava davant d’una història important. Sobretot ara, quan estem envoltats per tantes notícies falses, tanta manipulació de la veritat i tanta propaganda populista. La gent està confosa. Em sembla important recordar el valor del periodisme. Aquest personatge és valent, pur i, alhora, humà. 

En la seva filmografia abunden els herois, no tots ells purs, que lluiten contra un sistema injust. ¿És una cosa que dona continuïtat a la seva obra? ¿O quin seria per a vostè l’element aglutinant? 

Les meves pel·lícules solen mostrar que complicat que és el món. I que l’ésser humà és una criatura complicada. I que és important sentir empatia pels altres, per aquells que, sovint, no tenen veu o nom, com les víctimes de la fam. El cine és una eina poderosa: pots aconseguir que el públic senti coses que passen en llocs diferents, en èpoques diferents, però poden tenir relació amb la seva vida quotidiana. Alhora, és un art visual. Aquesta barreja d’emoció, intel·lectualitat i una part sensual és alguna cosa realment poderosa. 

Volia preguntar-li per aquesta part visual. Crec que les seves últimes pel·lícules, en concret, tenen una gran potència formal. De vegades em recorda Spielberg, que també va semblar que es tornava més arriscat i lliure amb l’edat. ¿Què opina de la comparació?

Sento un respecte enorme per Spielberg. El que em connecta amb els directors de Hollywood és que són, sobretot, narradors. Busquen que la història sigui accessible i atractiva. Jo intento que les meves també siguin accessibles; no sé si són tan atractives com les seves, però vull que puguin interessar moltes menes de públic i que el seu missatge pugui arribar a tothom.

I sobre el tema de la forma: ¿creu que ara és més lliure que de jove?

Sempre m’he cenyit a les necessitats de la història. Simplement és això. Per explicar la història de Gareth Jones, feia falta utilitzar muntatges molt ràpids i un ritme entretallat. També vaig anar canviant molt la paleta de color. D’aquesta manera expressava idees i emocions. Al final el meu procés sol ser bastant instintiu. Sé ràpidament si m’estic equivocant al triar el llenguatge visual d’una història; si he tocat alguna nota en fals. Però mai em vaig asseure a reflexionar sobre si les meves pel·lícules eren massa simples o classicistes i em vaig proposar com fer-les diferents. Ha sigut més natural. 

Va tenir una gran amistat amb Kieslowski i es van ajudar en els seus respectius processos creatius fins que ell va morir el 1996. ¿Encara avui pensa, de tant en tant, què diria el Krzysztof de tal o tal decisió seva? ¿Continua sent un aliat, en certa manera?

Sí, encara el tinc present en tot el que faig. Molt sovint penso quina seria la seva opinió sobre les meves pel·lícules, o què faria ell de cara a qualsevol situació, ja sigui humana, artística o política. Quines decisions prendria. Certs col·legues que ja no són vius, com Kieslowski o Vajda, m’influeixen tant com els vius.

En els últims temps ha dirigit moltes pel·lícules, més o menys una a l’any, a què cal sumar el treball en televisió. ¿Què és el que més li interessa de dirigir sèries, compensació econòmica a part? 

Fa un temps no m’era tan senzill fer pel·lícules. Solien passar, més aviat, dos o tres anys. Entre un projecte i el següent, m’agradava fer sèries de qualitat. Era una oportunitat per provar amb diferents temàtiques, llenguatges... Vaig participar en algunes de les més importants d’aquesta última edat d’or. 

¿Pot citar alguna sèrie que disfrutés especialment?

Sobretot, les que vaig fer amb David Simon: ‘The wire’ i ‘Treme’. En els dos casos, un viatge increïble a les entranyes de ciutats nord-americanes, viatges que no m’hauria atrevit a fer com a turista. És emocionant fer una cosa que no se t’hauria acudit. Participar en sèries de llarg recorregut, sigui com sigui, és una mica perillós. No pots aparèixer en un projecte així i canviar-ho tot, i la singularitat del teu punt de vista es pot acabar diluint. M’ho penso molt abans d’entrar en una sèrie. Últimament n’he fet menys i crec que en faré encara menys en el futur. 

Notícies relacionades

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

"Alegria, gratitud, emoció i, per què no dir-ho, sorpresa"

Dels últims episodis que ha dirigit, el pilot de ‘The first’ em va semblar dels millors. ¿Li dol que aquesta sèrie no fos millor rebuda?

Va ser una producció amb problemes. M’encanta Nova Orleans; hi vaig passar diversos anys fent ‘Treme’. Però no sé si era el millor lloc per rodar un drama espacial com ‘The first’. Van gastar massa diners creant les localitzacions. Em dol, sobretot, si penso en Sean Penn i en el seu personatge. Em va encantar treballar amb ell i em sento agraïda a la sèrie per haver-me donat l’oportunitat de conèixer-lo.