La Prohibida: «El món també necessita estrelles de sèrie B»

La temporada de festivals a Barcelona comença a moure’s en el context del cap de setmana de l’Orgull LGTBI i sota el paraigua Les Nits del Fòrum, la programació que es desplegarà al llarg de tot l’estiu de la mà del Primavera Sound. Parlem amb La Prohibida, cantant i figura escènica encarnada per Luis Herrero, que aquest dissabte obre el cartell amb el seu pop electrònic en aliança amb Monterrosa, doble concert al qual seguirà, diumenge, el de Soraya i Sharonne.

Porta el seu disc ‘Ruido’, llançat l’any passat i en què la seva barreja de pop i electrònica sona una mica més tèrbola i intimista. ¿A quin soroll es refereix?

Al de les coses de la ment. La cançó diu ‘todo lo que hay en tus ojos es ruido’, però en realitat tot és al teu cap; tot el que ens aparta del que ens importa.

El seu llenguatge electrònic és molt europeu.

Soc molt d’italodisco. Vaig tenir la meva època de Kraftwerk, però ara el que faig és italodisco al 100%. És un gènere que m’encanta, perquè és molt fred, però alhora valoritza molt les melodies, i això per mi és fonamental. Jo no concebo fer cançons parlades o xiuxiuejades.

Amanda Lear, ¿li diu alguna res?

És una icona. Ella era més de la música discotequera del seu moment, però també té una part electrònica dels vuitanta.

¿Com va anar a parar a la cançó anomenada ‘La tristeza de ser electrón’, que al seu dia van cantar Antonio y Carmen, els fills de Rocío Dúrcal?

La seva versió era molt bonica, amb un tractament orquestral, i després la van adaptar grups com Papá Topo. M’encanta, té a veure amb els pols que s’atreuen i es repel·leixen. L’autor de la cançó és un professor de física i química de la Complutense, Carlos Fernández Tejero, que va fer aquesta comparació superxula.

Nacho Canut (Fangoria) i el seu germà Mauro tornen a participar en les composicions.

Tots dos m’han ajudat sempre, des del primer disc, posant-se a la meva disposició d’una forma molt generosa. La millor tornada del disc és la de ‘Cemento y hormigón’. En aquest disc jo no he compost res. Tenia ganes d’ocupar-me només de la producció, que ha sigut un treball molt dur però molt interessant.

La seva música té un potencial ballable, però prioritza la melancolia. ¿On vol portar la gent?

Jo faig cançons sobretot per escoltar. M’agrada que la gent s’identifiqui amb les històries, que a ‘Ruido’ són bastant grises i melancòliques. Perquè aquest disc parla d’utopies, de les fronteres a Europa... Comença amb la ‘Galaxia desierta’ i acaba parlant de construir un lloc utòpic en el tema ‘Cemento y hormigón’. Suposo que va d’un lloc fred en què t’has d’enfrontar amb tu mateix i de començar a construir.

La seva carrera va començar el 2001, i quatre anys després va treure el primer disc, ‘Flash’. Espanya ha canviat una mica en certs aspectes. ¿Ho ha notat?

Doncs no ho sé, perquè el món de l’art està en una mena de llimbs. Jo sempre he tingut públic i feina, i no he notat gaire les diferències.

Però el Dia de l’Orgull, per exemple, el 2001 era molt més ‘underground’.

Sí, això és veritat, era més per a minories. L’Orgull va començar sent una festa per a unes desenes, o uns centenars, i ara és una festa per a tothom, i venen famílies i nens. Fins i tot els nens saben què significa.

Vostè ha de tenir els seus episodis de rebuig i desconcert generat per la seva figura. ¿Coses del passat?

La premsa i els mitjans han influït molt perquè tot això canviés. Un programa com ‘El diario de Patricia’, ja en els primers dos mil, tractava tots els casos amb la mateixa normalitat, ja fossin homosexuals, transsexuals... I era un programa de tarda. Actualment, fins i tot els programes més reaccionaris ja tenen clar que hi ha coses que cal respectar.

¿Se sent un artista de culte?

Més que de culte, em sento un artista de sèrie B, i m’encanta. Ho disfruto. No tinc pretensions, i he arribat més lluny del que esperava. I el que esperava era meravellós, ¿eh? Una vida de transformisme, de cabaret, de sales de festa... Finalment he aconseguit viure de la música, que és el que més m’agrada. Però el món també necessita estrelles de sèrie B. Som molt importants.

No està en el ‘mainstream’, sinó a la perifèria, però no en la marginalitat.

No, marginal, per res. El que em sento és una artista independent, perquè no m’ha quedat més remei. No he tingut una companyia discogràfica que s’hagi fixat en mi, i m’he hagut de muntar la meva empresa, el meu segell discogràfic, i jo ho produeixo tot. He après moltes professions, i això està bé.

No té mànager.

No, no, ho porto jo tot personalment.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Al Fòrum la podrem veure en un context de cert alliberament després d’aquests mesos.

Jo he actuat en festivals multitudinaris i en bars d’ambient de carreró fosc, i no tinc cap problema. Soc la mateixa artista a tot arreu. El que he de fer és entretenir. No soc gens elitista. Tot el públic és important. Per això em sento identificada amb Fangoria. Quan els vaig conèixer estaven en una època bastant ‘indie’, i ara són massius, però tant poden anar a un programa d’audiència màxima com a l’entrevista del ‘youtuber’ de Lavapiés.