Benjamin Biolay accelera a 'Grand prix'

Ja fa vint anys que Benjamin Biolay es va colar, d’un dia per l’altre, a la primera divisió de la música francesa després de firmar, amb la també debutant Keren Ann, aquella delícia anomenada ‘Jardin d’hiver’, que va reanimar la carrera de l’octogenari Henri Salvador. Ignoràvem llavors que Biolay no estava cridat a ser únicament un excel·lent compositor, complimentat per veus com Juliette Gréco, Françoise Hardy o Vanessa Paradis, sinó que també tenia fusta de cantant i creador d’obres carnoses i refinades, com la que ha publicat aquest divendres, ‘Grand prix’.

En els últims temps hem disfrutat d’un Biolay amb vista a Buenos Aires (‘Palermo Hollywood’, 2016, i ‘Volver’, 2017) i acostant-se a repertoris aliens: ‘Trenet’ (2015), homenatge al ‘chansonnier’ de Narbona, i els estàndards d’ahir i avui de ‘Songbook’ (2018). Un món de cançons canviant que ell tendeix a conduir cap a una modernitat neoclàssica, hereva d’una tradició i desplaçada cap a la sensibilitat pop. Aspecte aquest últim reforçat a ‘Grand prix’, en què el consumat melodista que és Biolay conviu amb summa desimboltura amb les trames rítmiques disco-funk i amb perfils més severs, de ‘crooner’ rocker, sense perdre mai la seva distinció natural.

Vides de risc

A través de la referència a la Fórmula 1, Biolay ret homenatge als caiguts als circuits, com Ayrton Senna (mort el 1994, als 34 anys) i Jules Bianchi (2015, als 26), alhora que traça un paral·lelisme entre la professió de pilot d’alt risc i la vida d’artista. Com dient-nos que es juga la vida amb cada vers, entra en escena, murmurador i melancòlic, sobre una base a punt per a la pista de ball, com el Gainsbourg tardà, a ‘Commentestta pinta?’, i s’obre tot seguit als gargots de sintetitzador (‘Visage pâle’) i a la guitarra elèctrica garatgera que marca el camí d’una tornada majestuosa (‘Ideógrammes’). 

No hi ha passatges de circumstàncies a ‘Grand prix’, i s’arriben a amuntegar les cançons que et fan tombar la vista cap al reproductor per fixar-te en el títol: la trepidant ‘Comme una voiture volée’, amb les seves metàfores al límit («ets tan bonica com un cotxe robat»); la titular ‘Grand prix’, embolcalladora i sexi, o aquest ‘Papillon noir’ de guitarres en bucle, inspirades pels New Order de ‘Regret’. Un Biolay pop, sí, si bé a ‘La roue tourne’ ens entrega una balada al piano d’alta graduació.

D’aquí a la postal daurada de ‘Souviens-toi l’été dernier’, retrobament amb Keren Ann a dalt de tot, i a la suau fosa, a ritme de bossa nova i embolicat en ‘saudade’, d’‘Interlagos’, una peça titulada en honor al circuit brasiler on Senna va viure el 1991 un dels seus triomfs més èpics. Últim revolt tancat d’un àlbum en què Biolay apunta a la tragèdia i l’eternitat des de la seva alta torre de la cançó. Per Jordi Bianciotto.

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

El més carismàtic del trio canari Locoplaya llança el seu tercer àlbum en solitari, un treball en què continua resplendint el seu estil basat en el malabarisme dels versos. De situacions senzilles, sentiments quotidians, Bejo fa episodis originals apostant per l’enginy amb què rega les seves rimes pintoresques que el fan ser un personatge singular. Quinze cançons en què juga sense regles sobre una rica varietat estilística i alterna reflexions i una festa plena de colors.  Ignasi Fortuny

En el seu esplèndid segon disc, aquesta jove estrella de l’emo-folk i l’indie rock sona, en general, encara més recollida que en el seu debut del 2017, però aquesta calma és enganyosa. Escoltat de prop, ‘Punisher’ revela la seva gran intensitat continguda, la fosca subtilesa d’arranjaments mig psicodèlics i un arsenal líric marcat per totes les incerteses del món. La tornada de ‘Kyoto’ mereix la ràdio i poder ser corejat en festivals com els d’abans, sense distàncies ni mascaretes. Juan Manuel Freire

Notícies relacionades

Serrat corona la seva trajectòria

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Després de la reunió de Surfin’ Bichos i el nu en solitari, Fernando Alfaro acudeix al tercer pilar de la seva vida: Chucho, el vivificant trio capaç de fer-te creure que el rock es va inventar abans-d’ahir. A través de la història de ‘Pere y María’ (títol del llibre paral·lel) ens parla de l’auge i la caiguda de la relació amorosa, casant tornades euforitzants amb reverberacions psychobilly i guitarres que es cargolen de dolor. Cançoner macat, amb poder de recórrer tot el catàleg d’emocions. J. B.

La història del setè disc de la cantautora Norah Jones és atípica. ‘Pick me up off the floor’ el formen una dotzena de cançons gravades en diverses sessions al llarg de dos anys que havien quedat en un calaix. Però no sembla, per res, una col·lecció de descarts. Acústic, recollit i un punt fosc, amb el piano al mig i la seva habitual paleta de colors –country, soul, jazz, folk–, potser no conté ‘hits’ de la mida de ‘Don’t Know Why’. Però és una prova, una altra més, que Norah Jones reconforta com ningú. Roger Roca