Crítica de 'Todo en vano': l'eco dels canons

El literat pessimista diu que tot està escrit, i l’optimista respon que depèn del punt de vista: ningú ha explicat la guerra amb els ulls d’un pigarg europeu. No arriba a aquests extrems, segurament exòtics, Walter Kempowski (1929-2007), però parlar de ‘Todo en vano’ (Libros del Asteroide), la seva primera novel·la traduïda al castellà, és parlar del punt de vista. És tan transcendental la decisió de l’escriptor sobre qui explicarà la història, o a través de quins ulls l’explicarà, com la del director de cine sobre on posarà la càmera, i a la seva novel·la més ambiciosa, Kempowski explica la guerra des de la distància: des d’una casa de camp, la mansió Georgenhof, on el conflicte és una cosa llunyana, un eco que s’aproxima, una amenaça que plana sobre els seus habitants. Una cosa que envia senyals constantment. Perquè hi ha tota mena de trinxeres en una guerra; moltes més que les excavades en primera línia de foc.

L’any és 1945. El mes, gener, i el lloc, la Prússia Oriental. Res atura l’avanç de l’Exèrcit Roig, així que els alemanys han començat a fugir cap a l’oest. Alguns, en aquest escapar cap al no-res, s’aturen a la mansió Georgenhof, que és una casa literària: l’espai físic on conflueixen les històries i on s’escriu la gran història, la de la novel·la. No és sinó una afirmació que forma part de l’elenc de protagonistes que Kempowski li dediqui el primer capítol («a l’hivern, envoltada dels seus vells roures, semblava una illa negra en meitat d’un mar blanc», escriu), que la seva descripció dels espais i els objectes sigui sistemàticament rigorosa, plena de detalls, i que, en general, faci el possible per traslladar al lector l’atmosfera de mansió en decadència però amb empremtes de l’esplendor d’abans que atreu els que fugen de la catàstrofe a través de l’implacable hivern prussià.

Notícies relacionades

Música, fantasia, dansa i burlesque

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

A la casa viuen Katharina von Globig, el seu fill Peter i una tia llunyana; més una mica de servei. Eberhard von Globig, el marit de Katharina, oficial especialista de l’exèrcit alemany, està servint a Itàlia, lluny de les bombes; la seva presència en els pensaments de la dona és un d’aquests senyals que envia la guerra fins a la llunyana mansió. No l’única: així com Eberhard visita constantment els pensaments de Katharina, així l’illa negra de Georgenhof es torna posada de desplaçats que carreguen amb el seu propi tros de guerra a sobre: un violinista nazi, un aristòcrata bàltic, un economista, un pintor. El ventall és tan ampli i variat com l’autor vol que siguin les seves vivències. I mentrestant, el front s’acosta. Mentrestant, una caravana de refugiats pren la carretera. La guerra és un animal terrible amb uns passos que retrunyen cada vegada amb més força. Tard o d’hora serà alguna cosa més que senyals.

Agafar distància li permet a Kempowski abordar la guerra en una de les seves facetes més inquietants: l’ambigüitat. Al front tot és blanc i negre, amics i enemics, però a Georgenhof predomina el gris. Amagar una nit un jueu no sembla tan greu, ¿o sí? La guerra és lluny. O no tant.