Silvio Rodríguez, la cançó que transcendeix

Una veu i una guitarra s’obren pas entre el soroll de fons, i és Silvio Rodríguez qui,abaixant la veu i deixant que els seus arpegis convidin a fer silenci, ens recorda que la cançó pot ser un objecte senzill i demolidor. Com en el seu nou àlbum, ‘Para la espera’, publicat aquest divendres, obra que ofereix reflexions entorn de la innocència i el destí, advertències de perills latents i una mirada al llindar de la mort, com mirant de tafanejar en el que hi pot haver més enllà del biombo.

‘Para la espera’ arriba cinc anys després d’Amoríos i, a diferència d’aquell disc, s’assenta en la solitud d’un Silvio autoproveït, a càrrec també de les percussions, el baix i les segones veus. Àlbum d’estètica musical depurada, però amb el punt refrescant dels primers tocs, quan la partitura és encara tendra, i que el trobador cubà dedica als seus amics morts aquesta primavera, com Luis Eduardo Aute. Amb l’autor d’‘Al alba’ està associada una de les peces, ‘Noche sin fin y mar’, cançó amb poders reconstituents: Silvio l’estava cantant un dia al seu costat, utilitzant la seva guitarra, mentre ell seguia en coma, a l’habitació de l’hospital de l’Havana en què va passar unes setmanes a cavall del 2016 i el 2017, quan en aquell moment va despertar del son profund.

Burlant «la cosa»

Cal obrir una clariana al bosc perquè aquestes cançons entrin en les nostres vides, per poder assaborir el presagi màgic de ‘La adivinanza’, evocar la puresa perduda a ‘Jugábamos a Dios’ i armar-nos de forces per afrontar els auguris de ‘Viene la cosa’, aquell bitxo, sigui quin sigui, que «només la sinceritat destrossa». Peça, aquesta, que el trobador fa uns anys que canta als barris de l’Havana, en aquells bolos gratuïts en què prodiga el seu cant fora dels carrils ordinaris. 

Sentim com els seus dits premen les cordes de niló amb suavitat, acollint-se al pulcre classicisme (‘Una sombra’) i insinuant cadències de folklore, com a ‘Si Lucifer volviera al paraíso’ i en aquest sentit ‘Danzón para la espera’, escrit en temps en què ‘los cinco’ (oficials d’intel·ligència cubans) van estar presos als Estats Units.

Al final, una peça de crepuscle, ‘Después de vivir’, en què diu que aspira a una hora de temps, just després de la fosa, per poder decidir què s’emporta a l’altra banda. El coneixement, la bona sort, paper i llapis per continuar convertint en cançó «el que es presti»... Com si a partir d’allà les paraules servissin de poc, s’acomiada amb una peça instrumental, ‘Página final’, deixant que la guitarra insinuï el camí, o potser entregant-la en ofrena als seus amics perduts perquè siguin ells els que hi posin la lletra. Silvio, docte i màgic, mirant la vida des de la talaia i tractant de transcendir-la valent-se de l’art de la cançó. Per Jordi Bianciotto.

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

La Mala torna amb un nou disc (set anys després) que transmet el present més rabiós. L’àlbum incorpora en el seu so significatives dosis de ritmes llatins per fer la seva música més transversal. El gran referent del hip-hop espanyol ha tornat camaleònica. La rapera andalusa juga amb una variada paleta que li aporta una frescor que sap lluir al llarg de les 11 cançons de l’àlbum, ja sigui amb moments delicats, desinhibits o amb el seu original ‘punch’ directe i agressiu. Per Ignasi Fortuny

Al seu superb tercer àlbum, aquesta cantautora folk irlandesa es proposa casar la tradició i els rivets contemporanis amb tota la subtilesa del món. Pel camí, llança nova llum sobre un clàssic, ‘The blacksmith’, i n’aporta algun propi, com ara ‘I had to keep my circle small’, potser la millor mostra fins a la data de la seva el·líptica narrativa. Alasdair Roberts coprodueix amb Power i el seu company-col·laborador Peter Broderick: trobada en la cimera del neofolk. Juan Manuel Freire 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Trobada entre mestre i alumnes: d’una banda, el saxofonista nord-americà Gary Bartz, un dels músics que van donar forma i substància al jazz més políticament compromès dels anys 70. D’una altra, Maisha, una jove banda britànica que mira amb devoció cap a aquella època. La sintonia entre el saxofonista i el grup és innegable, i la jerarquia també. Bartz mana sense alçar la veu. I Maisha, efectius i compactes, l’acompanyen respectuosament, però sense l’audàcia del seu primer disc propi, ‘There is a place’. Roger Roca

Dion DiMucci, heroi juvenil dels temps en què el doo-wop va donar pas al rock and roll, ressorgeix als 80 amb un aquelarre de blues elèctric entre amics. Tiberi de puntejos fogosos (Joe Bonamassa) i sentits (Jeff Beck), boogies polsosos (Billy Gibbons) i una Patti Scialfa realçant ‘Himn to him’ amb Bruce Springsteen a la guitarra. El punt àlgid està en la molt actual i emotiva ‘Song for Sam Cooke’, on Dion clama per l’harmonia racial i l’ideal americà de la mà de Paul Simon. J. B.