Hinds es vengen dels seus vells detractors

Fa sis anys, Hinds la feien grossa amb un pop garager tan proveït d’encant com de deficiències tècniques molt assumides. El seu supersònic enlairament internacional (el quart bolo de la seva carrera va ser a Londres) va curtcircuitar percepcions a Espanya. «Es van ajuntar molts factors: érem dones, érem molt joves i no teníem formació musical, una cosa que no vam ocultar. No sabíem tocar dempeus, ni amb pua, ni fer acords amb celleta...», rememora Carlotta Cosials, cantant i guitarrista del quartet, que aquest divendres publica el seu tercer àlbum, ‘The prettiest curse’.

Es vengen de tot allò al seu nou ‘single’, ‘Just like kids’, una cançó amb lletra construïda a partir de comentaris que han anat emmagatzemant en aquests anys en un pacient racó de la seva memòria. «Comença dient: ‘¿Et puc comentar una cosa sobre tu i la teva banda? / perquè estic segur que t’encantaria sentir el meu consell’, i a partir d’aquí, la tirallonga de coses que hem anat sentint a festivals, entrevistes, proves de so...», explica amb humor Cosials. La banda es va sentir llavors «molt qüestionada, i ara els ha vingut de gust «explicar aquesta realitat, que es pot aplicar a qualsevol grup de ties».

Amb nous colors

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

La clau de la seva prosperitat ha sigut l’equació de «penco, penco i penco», a la qual Carlotta Cosials afegeix un altre ingredient: «Crec que el nostre directe funciona molt bé». I a l’estudi, la banda fa un salt a ‘The prettiest curse’, àlbum gravat entre Nova York i Londres amb la productora Jennifer Decilveo (Albert Hammond Jr., Bat for Lashes) en el qual Hinds potencien el seu fons pop, amb inèdites trames de teclats, més cors («influïts pel disc ‘¿Dónde jugarán las niñas?’ de Molotov») i perfilant balades bromoses com ‘This moment forever’. «A Ana [García Perrote] i a mi ens surten fàcilment melodies pop i abans les boicotejàvem perquè pensàvem que podien sonar cursis», revela. «Però amb els anys aquestes coses tant te fan».

El seu primer disc reflectia «les 12 cares de l’amor», a una per cançó, i el segon, «les 11 del desamor», mentre que en aquest han obert l’enquadrament líric i apunten a «la crua realitat» amb maneres embellidores. «Com si li expliquessis una cosa a un nen, amb tocs de màgia o de fantasia», explica la Carlotta, que, com tots els músics, s’enfila per les parets davant de la inactivitat forçada. «Però aquest estiu tornarà la música, segur. ¡Pagaria molts diners per anar a un concert!».