NOVETAT EDITORIAL

Estopa repassa els seus 20 anys d'història en un llibre

030620 libro estopa 16-9 / periodico

5
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El llibre que va estar a punt de dir-se ‘Estopa, 20 años partiendo la pana’ s’ha acabat dient, simplement, ‘El libro de Estopa’ (Espasa), una cosa que diu molt sobre el seu duo protagonista. David i Jose Muñoz no són de prepotència, de veure’s projectats com a senyors artistes. «No ens ha agradat mai quan hem vist un artista, o un cantant, amb una espècie d’halo misteriós, com si levités», diu David. «Això, en lloc d’impressionar-me, sempre m’ha semblat teatre. Pur teatre del dolent, a més».

Aquest rebuig del divisme va ser, en part, paradoxalment, el que els va convertir en estrelles i el que durant tots aquests anys ha fet que noves generacions s’anessin sumant a la seva causa. ‘El libro de Estopa’, les seves primeres memòries oficials, explica la història de dos germans de barri que, sense connexions privilegiades, sobretot a cop de cançons i concerts, van aconseguir fer-se un espai privilegiat en l’imaginari col·lectiu.

Cantar i explicar

«Gent senzilla, franca, familiar, que, sense esperar-ho i contra tot pronòstic, ha canviat el rumb del seu destí, allò que se suposava que la vida els reservava, valent-se de la seva passió per cantar cançons i explicar històries, que poden ser desbarrades, sentimentals, filosòfiques..., o tot alhora, o tot el contrari», escriu Jordi Bianciotto en la introducció del llibre. Un projecte que el reconegut periodista i crític musical (col·laborador d’EL PERIÓDICO des del 1995) els proposava sense èxit des de fa temps.

¿Què havia de passar per què acceptessin? ¿Vint anys? «Doncs almenys 20 anys, sí», diu Jose. «Ens ho va proposar el 2014 i allà dèiem que encara no. Després vam veure que 20 anys era una xifra rodona. Aquí ja podíem fer una primera part de la nostra trilogia de 60 anys». 

Quedades relaxades

Tan sols amb les entrevistes que els havia fet fins aleshores, Bianciotto ja disposava d’un bon material de base, però el llibre es nodreix d’un grapat de noves entrevistes retrospectives. Converses, preferiria dir David: «De vegades et fan una entrevista i sembla que estiguis parlant amb el teu psicòleg. O et fan preguntes molt de periodisme. A nosaltres ens agrada fer les entrevistes en actitud de conversa, que se’ns oblidi que és una entrevista». (Jordi): «El context solia ser molt distès. Ens trobàvem a la una del migdia, l’hora en què ells s’activen per a la vida, en una terrassa o un bar, i jo anava traient alguns temes al voltant dels quals s’anaven desenvolupant les converses».

El llibre té una part d’història a l’ús, però és en gran manera una història oral. «Les veus de David i Jose eren essencials», diu Bianciotto. «La meva idea era plasmar-les de manera que el lector sentís que estava allà amb nosaltres, formant part de la conversa, de l’ambient». (Jose): «Jordi ha hagut de treballar intensament. De vegades nosaltres ens desviem del tema». (David): «Ell feia una pregunta sobre una cançó i a mi em sortia dir, de sobte, alguna cosa sobre Michael Jordan, i ja me n’anava i començava a parlar de Jordan. Jordi tenia el poder de redirigir».

Química fraternal

‘El libro de Estopa’ s’estructura en tres grans blocs temàtics. El primer tracta sobre els orígens del duo, tant geogràfics com musicals: els seus anys de creixement i aprenentatge al barri de Sant Ildefons, a Cornellà; les seves arrels extremenyes; la seva passió per la rumba espanyola i catalana, després pel punk patri, el rap espanyol i també de fora... Una de les millors revelacions (revelació almenys per a aquest cronista) és el fallit intent per part d’un jove David de robar un vinil d’Ice Cube a El Corte Inglés de la plaça de Catalunya

Recordats el seu primer concert i la seva primera maqueta, al segon bloc toca recordar el seu primer àlbum d’estudi, així com la resta d’aquesta exitosa discografia a cavall de la rumba, el rock urbà i la poètica de cantautor. Del fenomen ‘Estopa’ del 2000 (tot i que publicat el 1999, va ser aquell any quan realment va arrasar a les llistes) al recent i minimalista ‘Fuego’ (2019), passant per l’energètic ‘¿La calle es tuya?’ (2004) o els experimentals ‘Allenrok’ (2008) i ‘Estopa 2.0’ (2011).

Al llibre s'expliquen moltes batalles, però sobretot batalles musicals. Parlen molt de la seva música i de la gent que els va ajudar a fer-la. (David): «Per produir un disc has de tenir els músics ideals. És com...». (Jose): «Un equip de futbol, sí». (David): «Ets com un entrenador de futbol que necessita per a la seva idea uns jugadors». (Jose): «Nosaltres vam tenir una barreja de Pep Guardiola i Luis Aragonés. Aquest era Sergio...». (David): «Sergio Castillo, el primer productor que vam tenir. D’ell vam aprendre com parlar al músic, per exemple...». (Jose): «O a quin guitarrista truques i per a quina cançó». David i Jose parlen així: trepitjant-se les línies, completant un els pensaments de l’altre. Passa al llibre i passa durant aquest Zoom. Química fraternal.  

‘Planeta Estopa’

La seva química és tan gran que fins i tot llegeixen els mateixos llibres. Llegir ha sigut el seu principal passatemps en confinament. (Jose): «Vam començar amb ‘Una historia de España contada para los escépticos’, d’Eslava Galán. Després vam seguir amb ‘Espanya en guerra’, d’Albert Pla. I després vam anar a buscar ‘Una historia de la Guerra Civil que no va a gustar a nadie’, també d’Eslava Galán».

Notícies relacionades

Però al tercer bloc del llibre, ‘Planeta Estopa’, sobre els seus mites i rituals, parlen encara més de pel·lícules i sèries. David és un enorme fan d’‘El conte de la serventa’, tot i que per a ell res com ‘Perdidos’. «Jo era un fanàtic d’aquesta sèrie», diu. «Em va encantar el final, em va encantar el principi i no volia que s’acabés mai. L’únic que no em va agradar del final era que s’acabava».

¿Què van sentir a l’acabar de llegir ‘El libro de Estopa’? ¿Què suposa llegir la teva vida posada per escrit, i molt ben escrita? Diu David: «Ens va girar els ulls en blanc i ens va fer tornar a viure totes les coses que hem explicat. Com que el llibre està tan ben escrit, és fàcil visualitzar-les. De vegades em reconec en la meva joventut, de vegades, no, però això passa».

La (gairebé) pel·li d’Estopa

Un artista es defineix, davant de si mateix i els altres, tant pel que accepta com pel que no. Estopa s’ha negat a bastantes temptacions perilloses, entre les quals protagonitzar una pel·lícula quan estaven en ple primer auge. (David): «La van acabar fent de tota manera. La van canviar una mica, però surten dos paios...». «Una mica amb la nostra pinta», li falta dir. Busqueu el pòster de ‘Los mánagers’, dirigida per Fernando Guillén Cuervo el 2006, i digueu-me a qui us recorden Fran Perea i Paco León.

Temes:

Llibres Música