Cultura congelada en el temps per la pandèmia

«No. 

No ho recordo, perquè no va passar», podria contestar qui rebés aquest missatge prenyat d’energia. Tret de, potser el de Morisette, programat per a l’octubre, la resta de concerts a què al·ludia l’entusiasta nostàlgic es promocionaven a Barcelona just abans de l’esclat de la pandèmia de la Covid-19. Els pòsters van continuar allà, entapissant parets i pirulís i persianes abaixades. Fins i tot quan per fi es va admetre que la gran majoria no se celebrarien, allà van continuar durant la quarantena i la desescalada, com insectes juràssics en una llàgrima d’ambre, perquè, per fi quiets, poguéssim analitzar-los.

No és només que la pandèmia hagi resignificat fins i tot les tornades que hauríem cantat (en la seva gran majoria, sonen gairebé iròniques o agressives), sinó que la publicitat que les anuncia a la ciutat ens parla de com era la nostra cultura just abans de l’aturada. De la mateixa manera que ara se’ns arrufen una mica les celles al veure anuncis de companyies de viatge que prometen un cap de setmana a Praga i el pont a Estocolm (no sabem quan podrem tornar a volar a aquests llocs, però, a més, aquesta hiperacceleració turística ens sembla fins i tot violenta en termes econòmics i ecològics), potser aquesta abundància de macrofestivals, amb artistes de noms dispars i preus elevadíssims, ens podria convidar a la reflexió.

En el fragor d’un banquet, per exemple, ningú repara en la quantitat de menjar i beguda, però si el casament (per pluja o deserció del nòvio o la nòvia) es cancel·la i s’ha de llançar el que s’anava a oferir, és més fàcil veure fins a quin punt tot era una cosa excessiva. I si una crisi com l’actual replanteja la traçabilitat dels aliments d’una indústria agroalimentària globalitzada (soja argentina i pangues asardinades del Perú, directes al plat), hauria de passar una cosa semblant amb les condicions i mecanismes de la indústria cultural. Miraculoses llavors i potents herbicides de Monsanto inclosos.

Just abans del volcà

És fàcil interpretar-ho ara, a misses dites, però la reacció sovint va ser resar i esperar que evolucionés la pandèmia. Permetin-me una altra metàfora, amb el volcà Vesubi que va erupcionar en el 79 dC. Podríem pensar que els habitants de Pompeia van patir una llarga mort per asfíxia, però resulta que van morir a l’instant per l’exposició a temperatures entre els 300 i els 600 graus. Els arqueòlegs van trobar buits a la cendra solidificada que havia envoltat els humans amb l’últim gest: allà van seguir segles i segles, tapant-se la cara, mantenint sexe alegrement o intentant estirar-se. D’alguna manera, els pòsters que han continuat expliquen una cosa semblant.

Quan hauria d’estar omplint-se el Sant Jordi i quan s’haurien de celebrar els grans macrofestivals musicals patrocinats, la ciutat s’obre tímidament a la música en directe amb un concert per a 30 persones (sense possibilitat de cervesa) a la sala Jamboree. Podran sumar-se a tot estirar 400 espectadors a l’aire lliure en la fase 2 i 800 en la 3. Alguns intenten anar ara a l’aliment de km 0 i buscar bandes locals per reorientar formats menys megalòmans. I, famolenca de música, molta gent ara mateix somriuria per veure un individu en una cantonada tocant amb una flauta dolça la seva cançó favorita.

La pandèmia, i els cartells que ens va deixar, també serveix per repensar tot això. La qüestió del cultiu cultural local, dels espais petits on fomentar-lo al marge de monocultius, dels ritmes i la densitat de l’oferta. També el seu preu, com aquests hotelers de les Rambles que diuen ara que els seus bars oferiran paelles a preus assequibles «per seduir els barcelonins». 

El sociòleg Simon Reynolds va escriure, arran de l’obsessió de la nostra cultura pel seu propi passat, del reciclatge nostàlgic de referents de fa dècades: «El pop no acabarà amb un bang, sinó amb una caixa compiladora el quart disc de la qual mai vam arribar a escoltar». La Covid ha sigut aquest bang i aquesta caixa recopilatòria, potser excessiva. 

És la tasca de l’arqueòleg interpretar un passat a través dels seus documents i ruïnes. I sovint un imperi aprèn dels excessos de l’anterior per la runa que va deixar. Un Indiana Jones de la cultura, un Howard Carter de l’art, tindria feina aquests dies mirant tots aquests pòsters.

La màgia del Photoshop

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Quan feia tres anys que patíem l’anterior gran crisi econòmica, uns anuncis en DINA4 enganxats en marquesines i cabines del meu barri van cridar la meva atenció. S’hi venia una família feliç i un Mickey Mouse abraçant-los. El paper tenia unes barbes per arrencar el número de telèfon al qual trucar, com els d’aquests lampistes o lampistes autònoms que anuncien els seus serveis. Però l’important era la frase sota la foto: «¿No vas poder portar els teus fills a Disneyworld? És igual, fes que creguin que tenen aquest record». En efecte, com si d’un ‘blade runner’ precari es tractés, l’anunci era per aplicar Photoshop en fotos familiars i ambientar-les en el gran parc temàtic: així, aquests nens petits, sense gairebé memòria, pensarien anys després que hi havien anat malgrat aquell gran crac econòmic que va deixar sense feina els seus pares. Falsos records o records falsos.

Seria un error, segons la meva opinió, intentar repetir aquesta maniobra a partir d’aquests cartells de concerts. La família que no va poder anar a Disneyworld potser hauria patit menys plantejant-se si volia pagar aquests diners per fer cues mentre el Pluto i la Daisy li saquejaven els diners. En el cas de la cultura de la ciutat, més enllà de trobar a faltar els concerts que no van fer-se, podríem preguntar-nos com, i en quines condicions, volem que siguin els que podrien tenir lloc.