'Podcasts' per ser lliures

Des que es van conèixer i van descobrir la seva química i els seus interessos comuns, van voler fer alguna cosa juntes, però aviat es van adonar que per fer-ho sense censura ni pressions havien de saltar-se els cursos convencionals i anar pel seu compte. «El capital és masculí i es perpetua a si mateix, i el mateix passa amb l’humor», apunta Lijtmaer, periodista i escriptora (‘Ofendiditos’ és el seu últim llibre). Així que van optar per l’autogestió, es van llançar a la piscina i d’aquest impuls ‘destroyer’ va sorgir ‘Deforme semanal’, un xou amb voluntat de ‘late night’ feminista amb convidats de luxe que durant anys ha estat omplint teatres de Madrid i Barcelona demostrant que sí que hi havia públic per a l’afilada agudesa d’Isabel i Lucía.

En el seu constant afany per reinventar-se, van començar a experimentar amb el format podcast, que els ha permès deslligar-se de l’actualitat (perquè com diuen «l’actualitat està sobrevalorada i genera molt estrès i crispació») i, a partir d’una sèrie de temes universals, proposen un diàleg que bascula entre les seves pròpies reflexions i la introducció d’elements culturals, llibres, cançons, pel·lícules, que els serveixen per relacionar conceptes i traçar un mapa del nostre temps.

La idea original va ser gravar el programa en directe, i així va començar aquesta nova aventura, a Abaixadors10 i de la mà de Radio Primavera Sound, però la pandèmia els ha obligat a emetre des del confinament per continuar parlant de l’estranyesa del món que ens envolta i de passada obrir un espai de pensament entorn d’algunes de les qüestions que ens persegueixen durant la tancada, com l’avorriment, el record o l’anhel de gaudi. I això serveix per evocar des d’Antonioni i les distopies d’Ursula K. Le Guin fins a ‘El príncep de les marees’, l’Studio 54 o els termes mil·lennistes. ¿Algú sap què és ‘pocketing’ o ‘orbiting’? Elles ens ho expliquen.  

«El món digital és difícil de disfrutar», «la societat no et dona estímuls per seguir endavant, la solidaritat i l’empatia és l’únic que tenim davant el capital», «la tirania de la tendència ens fa ser esclaves del present», diuen mentre sonen Beastie Boys o The Lightning Seeds, perquè «les bones cançons tenen la capacitat de fer-te sentir que vas ser feliç en el passat, tot i que no ho fossis».

Ja no necessiten utilitzar paraules com heteronormativitat i heteropatriarcat. El seu feminisme està tan arrelat en el seu discurs, en la seva manera de veure la vida, que s’ha convertit en una cosa natural i orgànica. «Mai hem pretès ser didàctiques o exercir la pedagogia de gènere. El pitjor que li pot passar a una dona és que tingui la necessitat de definir-se constantment perquè els altres la posin en una capseta on encaixar i resultar còmoda», diu Lijtmaer.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Isabel creu que aquesta rebel·lia a l’hora de negar-se a adaptar-se a un patró establert els ha passat factura perquè «els mitjans continuen sent molt conservadors». Per elles, parlar en públic del que pensen en privat continua considerant-se una provocació, una cosa que remet inevitablement a Simone de Beauvoir i la seva cèlebre frase «allò que és personal és polític».

Lucía recorda que quan va entrevistar Gloria Steinem li va dir que la història oculta (la de les dones) havia de ser primer narrada des de l’experiència personal. «El pensament i la mirada predominant és masculina, així que explicar el que ens passa ja resulta un acte revolucionari», culmina Isabel Calderón.