27 maig 2020

Anar al contingut

CRÍTICA DE CINE

'A colony': créixer és un camp minat

El film, protagonitzat magníficament per Émilie Bierre, explora l'impacte que el complex món exterior té en el pas a la pubertat

Nando Salvà

'A colony': créixer és un camp minat

Danny Taillon 1-514-654-7170 www

ítem

A colony ★★★★

Direcció: Geneviève Dulude-De Celles

Repartiment: Emilie Bierrre, Jacob Whiteduck-Lavoie,Cassandra Gosselin-Pelletier, Robin Aubert

Títol original: ‘Une colonie’

País: Canadà

Durada: 102 minuts

Any: 2018

Gènere: Drama

Estrena: 18 de maig (Filmin)

L’escola, ja se sap, pot ser un ambient agressivament hostil per als que no encaixen. I de les agonies patides per una adolescent que intenta trobar el seu lloc durant el seu primer any d’institut tracta precisament el primer llargmetratge de ficció de Geneviève Dulude-De Celles, exponent destacable de la nova fornada de cineastes del Quebec.

Mylia –magníficament encarnada per Émilie Bierre– se sent una ‘outsider’ a la petita localitat rural on viu. D’una banda anhela passar desapercebuda i forjar relacions humanes autèntiques, però alhora també vol ser acceptada pels companys de classe i trobar una via per evadir-se de la seva vida familiar –la tensió existent entre els seus pares és una presència subtil però constant en el relat i Dulude-De Celles utilitza la càmera per representar visualment aquest conflicte, al principi contemplant la jove gairebé sempre de perfil o d’esquena per reflectir la invisibilitat que sent i després adoptant el seu punt de vista per posar el focus sobre les seves pors i els seus desitjos. I en el procés es recolza en les expressions facials i el llenguatge del cos més que els diàlegs per explorar l’impacte que el complex món exterior té en el pas a la pubertat.

Dulude-De Celles es va formar com a directora en el terreny del documental i això es nota no només en el realisme que ofereix la seva mirada en les manifestacions de la vida adolescent –les borratxeres, el ‘bullying’, els moments d’incomoditat sexual– i en el seu desinterès en utilitzar els problemes de Mylia amb finalitats tremendistes o melodramàtiques, sinó que també queda clar en la finor amb què utilitza el procés de recerca d’identitat de la protagonista, amb la qual vol fer-se eco del problemàtic historial del seu país envers les comunitats indígenes i de les actituds racistes enquistades en societats suposadament progressistes.