The Magnetic Fields, un món de microcançons

Hem de continuar traient-nos el barret davant d’aquella talaia titulada ‘69 love songs’ (1999), el triple àlbum amb què Stephin Merritt ens va desconcertar amb les seves habilitats, el seu enginy i la seva sensibilitat en l’art de la cançó pop. I bé, a aquest novaiorquès continua tenint idees a dojo, i ens ho frega pels morros en les 28 microcançons de ‘Quickies’, àlbum publicat aquest divendres i interpretable com a lloa a la brevetat i la concisió.

Merritt sempre s’ha deixat fascinar per aquests reptes juganers a què ha brindat el seu talent com a compositor: parlem del paio que va fer un disc de cançons amb títols que començaven amb la mateixa vocal (‘i’, 2004) o que va dedicar cada un dels temes a un any de la seva vida en l’àlbum que va il·lustrar el seu abnegat ingrés en la cinquantena (‘50 song memoir’, 2017). Aquí, el que uneix els temes és la seva reducció a la mínima estructura i la convicció que amb cantar una sola vegada una tornada, o dues a tot estirar, ja n’hi ha prou. Disc per a l’era TikTok, amb cançons de fins a 17 segons, si bé difícilment els usuaris d’aquesta xarxa social es donaran per al·ludits. I obra cabalosa, divertida però exigent, i portadora d’algunes de les rimes més càustiques del senyor Merritt.

Polítics al desballestament

Si a ‘50 song memoir’ hi prioritzava la mirada cap endins, ‘Quickies’ és el resum de les seves observacions del món, des de la política fins a les relacions de parella i eroticofestives. Així, passant sota el bonic pòrtic de ‘Castles of America’, ens topem amb l’entremaliadura folkie de ‘The biggest tits in history’ (de temàtica ornitològica, s’ha de dir) i amb l’àcid cant de ‘The day that politicians died’, en què Merritt especula amb la «gran festa» que es propagarà pel món quan tots els polítics marxin a l’altre barri (el que no diu és què passarà l’endemà). I per això ha fet un cicle de cançons senzilles i sentides, amb textures escarides però dotades d’una aura màgica (hi dominen els ukeleles, els banjos i les guitarres elèctriques desendollades), i el joc que la seva veu, de vegades amb afectada teatralitat, brinda en contacte amb les lluminoses escuderes Claudia Gonson i Shirley Simms. 

Que les cançons siguin de miniatura (la més llarga supera per poc els dos minuts i mig) no els resta intensitat, i Merritt se’n serveix per desenvolupar històries amb dobles sentits i fons tragicòmic, ja sigui a costa dels clans masculins, el teu bar favorit o la memòria sentimental més patètica (‘I wish I were a prostitute again’, tancament del disc). Merritt fecund, en fi, en una obra que, tot i que convida des del títol a l’episodi fugaç, vist i no vist, amb col·loquial lectura sexual, entrega tanta diversió com densitat i abundància d’idees, igual que els vells àlbums de They Might Be Giants o aquell ‘Vostè és aquí’ (2012), d’Antònia Font. JORDI BIANCIOTTO

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Una mica més conegut per les seves produccions per a altres (Alabama Shakes, Perfume Genius) que per la seva obra pròpia, Blake Mills es fa notar gentilment en ‘Mudable set’, un disc a mig camí entre el folk-rock i música de cambra amb arranjaments avantguardistes: alguna cosa així com l’encreuament somiat d’Elliott Smith amb Talk Talk. Una «banda sonora per a la dissonància emocional de la vida moderna» (així el descriu Mills) amb cim aclaparador a ‘Vanishing twin’, en la composició de la qual va participar Cass McCombs. Juan Manuel Freire

El pianista Marco Mezquida em va explicar una vegada que no coneixia ningú amb la musicalitat de Sílvia Pérez Cruz. El seu primer directe junts prova el que deia Mezquida: la musicalitat de la cantant, però també que s’entenen molt, i que bé que encaixen els seus talents, com juguen junts. Expressiu, sense polir –costa dir «imperfecte», amb músics així–, a estones balsàmic i per moments excessiu, el debut de Pérez Cruz i Mezquida transmet l’alegria de dos grans improvisadors per haver-se trobat. Roger Roca

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Amb sensació d’improvisació, buscada o no, Bad Bunny llança el seu segon disc en dos mesos. Cançons descartades que barreja amb d’altres acabades i fins i tot fetes durant la quarantena. Per entretenir la gent en aquests temps, diu. Hi ha aparicions de grans del gènere, com Don Omar, Nicky Jam o Zion & Lennox. Però cap cançó és tan representativa com ‘En casita’, una improvisació gravada amb la seva parella. Sensible i expansiu, Bad Bunny ha fet de la fiabilitat una de les seves virtuts, com demostra aquest àlbum. Ignasi Fortuny

El vehicle de Carles Dorella (del grup Les Philippes, de Sant Boi) conserva l’aura folk del primer àlbum mentre guanya en relleus: dinàmiques amb cos puntejades per harmonies vocals, lluminosos accents ‘roots’ i audaces insercions electròniques de fons. Cançons que apel·len a conceptes elevats, que deixen un rastre de puresa anímica i atrapen lentament amb els seus cicles melòdics: escolteu ‘Som com sou’, ‘Himiko’ o la titular, amb aquest cor infantil encarant el futur amb innocència.  J. B.