PANTALLES A LES FOSQUES

Els efectes d'un any sense Cannes

Festivals com la Mostra de Venècia, que té previst celebrar-se a l'agost, estan en perill

Quedarà danyada la promoció de pel·lícules independents i artísticament ambicioses

zentauroepp53385748 cannes  france   may 11  people walk near the palais des fes200512154341

zentauroepp53385748 cannes france may 11 people walk near the palais des fes200512154341 / Arnold Jerocki

2
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Ara mateix, l’asfalt de la Croisette ja estaria cobert d’alfombres vermelles; els hotels que la flanquegen estarien destapant ampolles de Möet a cabassos; els paparazzis s’estarien fent lloc a empentes. En un món sense Covid-19, la 73a edició del Festival de Cannes acabaria d’obrir les seves portes. Però no ho ha fet, i finalment es confirma que no ho farà d’aquí al final del 2020; així ho va admetre diumenge passat el director de la mostra cinematogràfica, Thierry Frémaux, en una una entrevista amb ‘Screendaily’.  

La confirmació suposa el final de dos mesos durant els quals el certamen ha buscat successives fórmules per evitar la cancel·lació. Al març els seus responsables es van plantejar posposar-lo fins a finals de juny, i a l’abril van assegurar estar examinant formats alternatius. Ara, descartada la possibilitat d’organitzar un festival presencial, Frémaux anuncia una nova estratègia: algunes de les pel·lícules seleccionades per participar en l’edició d’aquest any –la llista serà publicada al juny– seran presentades amb la marca ‘Cannes 2020’ al llarg dels pròxims mesos, en festivals com Venècia, Deauville, Toronto, Sant Sebastià i Nova York.  

Efecte dòmino

¿Quins efectes causarà sobre l’ecosistema cinematogràfic global la cancel·lació del que és el festival més important del món i un dels grans suports d’aquest ecosistema? D’entrada, no és descartable un efecte dòmino: la Mostra de Venècia, que té lloc des de finals d’agost cada any, corre un seriós perill, diguin el que diguin els seus organitzadors; fins i tot si la situació sanitària a Europa es corregeix de manera miraculosament veloç, ¿quins actors i directors voldran viatjar amb les seves pel·lícules sota el braç a una de les zones calentes de la infecció? I, per descomptat, en situació similar es troben la resta de certàmens esmentats.   

Un any sense festivals és un any sense trampolins de llançament per al tipus d’oferta cinematogràfica independent i artísticament ambiciosa que, per exemple, encarnen ‘Paràsits’, de Bong Joon-ho, i ‘Dolor y gloria’, de Pedro Almodóvar, dos títols que difícilment haurien gaudit de l’èxit internacional que van tenir si no hagués sigut per l’enorme impacte que va generar la seva presentació a Cannes l’any passat; altres magnífiques pel·lícules també estrenades llavors –com ara ‘Retrato de una mujer en llamas’ i ‘Bacurau’– no haurien tingut cap possibilitat de fer-se sentir al món sense haver comptat amb aquesta plataforma.

Com a conseqüència, es planteja un segon semestre del 2020 en què les úniques pel·lícules de renom que arribaran als cines són els grans ‘blockbusters’ que Hollywood tenia previst estrenar a la primavera i l’estiu. 

L’‘streaming’

Notícies relacionades

Per a Cannes, la possibilitat de celebrar la seva 73a edició ‘online’ mai ha sigut una opció. «Un festival ‘online’ no és un festival», assegurava Frémaux. Per ell, l’‘streaming’ és televisió, i és cert que, al llarg dels últims anys, la mostra francesa s’ha erigit en defensora de l’experiència cinematogràfica clàssica davant l’empenta de serveis com Netflix i fins i tot ha arribat a ignorar el signe dels temps. 

D’altra banda, si el cine ha aconseguit continuar sobrevivint en els últims mesos ha sigut gràcies a l’‘streaming’, i Frémaux ho sap. Per això, el seu certamen va accedir fa dues setmanes a participar en We Are One, un esdeveniment fílmic ‘online’ que estarà disponible a través de Youtube i que també inclourà programació d’altres festivals importants del món. També per això, pot ser que aquest sigui el moment idoni perquè Cannes replantegi les seves prioritats.