Buscant en el bagul de Natalie Wood

¿Podem deixar de parlar de misteri i conspiració quan parlem de Natalie Wood? Tot i que el cas per la seva mort ja s’ha donat per tancat en dues ocasions (sempre amb la tesi final de la mort accidental), aquesta trista recta final d’una vida ben viscuda fa massa temps que enfosqueix tot allò brillant i bonic que va venir abans.

Ni tan sols un documental reivindicatiu com ‘Natalie Wood: Entre bambalinas’, que dimecres, dia 6, estrena HBO, escapa del tot a la temptació sensacionalista. Però el seu director, Laurent Bouzereau (‘La guerra en Hollywood’), assegura que no volia fer un documental investigatiu, sinó íntim, personal i familiar: «Si parlem amb Robert Wagner [primer i tercer marit de Wood] sobre la mort de la seva dona, no és per buscar noves pistes», explica via telefònica. «Buscàvem l’angle emocional».   

La pel·lícula dedica bona part del seu metratge al misteri i la conspiració, però, per sort, és també un recordatori de l’excel·lent treball desenvolupat per Wood com a actriu de cine i televisió des dels ¡4! fins als 43 anys. Com volia Bouzereau, també és un retrat íntim: una indagació empàtica en els dilemes d’una dona que va voler ser, alhora, la millor actriu i la millor mare, doble missió difícil de completar.

De la pàgina a la pantalla

En l’origen de ‘Natalie Wood: Entre bambalinas’ hi ha un llibre de luxe del 2016 ideat per l’arxivera Manoah Bowman i creat en col·laboració amb l’actriu Natasha Gregson Wagner, filla de Wood i el productor Richard Gregson, el seu segon marit. «Soc amic de Bowman i ella em va comentar que hi havia la idea de fer una pel·lícula», explica Bouzereau. «Em va demanar consell sobre qui podria dirigir-la. Per descomptat, m’hi vaig oferir voluntari, i ella em va dir que no sabia que jo fos fan de Wood. ¡El dubte gairebé em va ofendre! Si no t’agrada Wood, no t’agrada el cine».

Bouzereau volia eludir la típica combinació de fotos d’arxiu, clips i caps parlants, tot i que en la pel·lícula hi hagi tot això. Buscava alguna cosa més, una cosa exclusiva, que no es pogués descobrir buscant en bones biblioteques i videoteques. «En aquest sentit, la generositat de Natasha va ser determinant. Ella em va donar les claus de tot l’arxiu de la seva mare, un paradís de documentació amb moltes fotos, vídeos domèstics i tots els textos escrits per ella».

Un d’aquests textos va ser capital a l’hora de dibuixar el retrat més complet possible: un esborrany de ‘Public property, private person’, article escrit per Wood per a una revista, però que mai va arribar a publicar-se, en el qual parlava de les seves dificultats com a nena prodigi i les pressions de formar la parella perfecta amb Robert Wagner. «Algunes pàgines ja apareixien el volum de Bowman, però mai abans havíem sentit Natasha llegir-ho en públic. Això em semblava interessant».

Amb poder en la indústria

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Wood va brillar de petita en ‘Mañana es vivir’, ‘El fantasma i la senyora Muir’ o ‘De ilusión también se vive’, però no va ser fins a ‘Rebel sense causa’ que va decidir per si mateixa dedicar-se a l’actuació. «Aquesta pel·lícula és la més important en què va participar», assenyala Bouzereau. «Per al cine i per a ella. S’estava rebel·lant contra els seus pares; es negava a fer només papers de noia bona. Però queda molt a prop ‘Esplendor a l’herba’, és clar, una sensació en l’època».

Durant el procés, Bouzereau va saber fins i tot a quin punt Wood va influir sobre Hollywood. Determinada a tenir millors papers, es va rebel·lar contra els seus caps a Warner Bros i va ser expulsada temporalment. Després de negociar amb l’estudi, fins i tot va aconseguir poder triar una pel·lícula a l’any fora de l’estudi. La primera va ser ‘West side story’. «Per a una actriu de la seva generació, tenir tant poder era inusual. Això em va sorprendre. També la seva capacitat per reinventar-se tot el temps, per buscar sempre un punt de vista contemporani a l’hora d’explicar històries».