EL QUE NO SABIES DE...

El realitzador mallorquí Toni Bestard ens explica les curiositats de 'Pullman'

Els apartaments on viuen els protagonistes existeixen realment i eren part d'un hotel de luxe

A causa del seu baix pressupost van haver de rodar d'incògnit enmig de la gent amb una càmera oculta

foto-toni-bestard-con-nios-pullman

foto-toni-bestard-con-nios-pullman

5
Es llegeix en minuts
Eduardo de Vicente
Eduardo de Vicente

Periodista

ver +

Fa uns dies s’ha estrenat a Filmin la nova pel·lícula del realitzador mallorquí Toni Bestard, Pullman, un drama social sobre la relació entre dos nens veïns que viuen als apartaments del mateix nom, en els quals solen establir-se immigrants i famílies de poc poder adquisitiu. Es tracta del Daren, un noi negre, i la Nadia, la mare del qual treballa en un hotel i la seva germana adolescent no té temps per a ella. Junts passaran una tarda viatjant per Mallorca i coneixent diversos personatges, alguns d’ells molt estranys.

Ha sigut rodada amb pocs mitjans en un to realista pròxim al documental sense noms coneguts i a partir del curtmetratge El viaje, firmat pel mateix realitzador el 2002 als afores de Madrid. Les dues pel·lícules relaten d’una manera molt original com aquests dos nens, interpretats pels debutants Keba Diedhou i Alba Bonnin Ostrem, experimenten un trajecte vital que provocarà que no tornin a ser els mateixos. El realitzador ens explica les anècdotes del rodatge.

Els apartaments Pullman no són una invenció. / SINGULAR AUDIOVISUAL

-Uns apartaments de veritat. «Els apartaments Pullman existeixen en realitat. Estan situats en una antiga zona turística de Palma (paradoxalment a escassos 600 metres del Palau de Marivent, residència estiuenca dels Reis d’Espanya, com pot veure’s a la pel·lícula). Antigament era un hotel de luxe que, amb el temps, s’ha anat transformant en un edifici rusc. Durant molts anys la imatge dels Pullman s’ha anat deteriorant i sempre s’ha relacionat amb un lloc conflictiu. Però el cert és que allà hi resideixen moltes famílies treballadores que viuen del turisme. Famílies les feines de les quals ara perillen a causa de la crisi econòmica que ens sotja, especialment al sector turístic».

-Un paradís fictici. «El títol que es va estudiar fins a gairebé acabada la postproducció va ser Paradise Inn (que donava nom a uns apartaments ficticis, però que es rodaria als autèntics Pullman). Tot i que des del principi també em rondava la possibilitat de titular-la amb el nom real dels apartaments, vaig tenir sempre molts dubtes en utilitzar l’un o l’altre, fins i tot durant el rodatge. Per això en una de les escenes on apareix un cartell a la façana dels apartaments, que va dissenyar el director d’art, li vaig demanar que en fes dos de diferents amb diferents noms. Vaig rodar dues preses canviant els cartells, per si després canviava d’opinió respecte al títol. Al final va ser un encert fer això ja que, com bé sabeu, el títol definitiu ha sigut Pullman».

Alba Bonnin Ostrem interpreta la petita Nadia. / SINGULAR AUDIOVISUAL

-Un experiment de curta durada. «La idea inicial era rodar tota la pel·lícula íntegrament amb mòbils. Els havia utilitzat Sean Baker a Tangerine (2015) i, més recentment, el realitzador Steven Soderbergh a Perturbada (2018). L’experiment només va durar el primer dia de rodatge, ja que van ser els dies més calorosos de setembre. Va ser un autèntic desastre ja que els mòbils s’escalfaven massa i es quedaven penjats enmig de la presa. Vam haver d’anul·lar l’experiment i a partir del segon dia ja vam rodar amb una càmera convencional. Tot i que finalment he aconseguit colar uns deu plans a la pel·lícula rodats amb mòbil i aposto que ningú s’adonarà de quins són». 

-Com guanyar-se dos nens. «Hi sol haver un moment durant el dia de rodatge en què els nens desconnecten completament, ja que el que volen és divertir-se. Per molt d’afany que un hi posi, desconnecten totalment i no hi ha manera d’encarrilar-los. Per això vaig haver de recórrer a mètodes menys ortodoxos, ja que havíem de continuar amb el pla de rodatge. Així que perquè es concentressin havia de fer-los xantatge. El més fàcil era un gelat, però algun dia ells posaven les condicions. Així que en més d’una ocasió, després d’una dura jornada de treball, vaig haver d’emportar-me’ls a un famós parc de llits elàstics. Així que ja em veus a mi, que només tenia ganes de tornar a casa, amb els nens fent salts als llits elàstics durant diverses hores.

El director va anar amb els seus protagonistes als llits elàstics. / SINGULAR AUDIOVISUAL

-Rodant d’incògnit. «Al ser una pel·lícula molt independent, no teníem prou pressupost per contractar tots els extres que un desitjaria. Així que no ens va quedar més remei que infiltrar-nos entre gent real. En més d’una ocasió l’equip estava mig amagat, i rodàvem amb una càmera petita perquè passés el més desapercebuda possible. Això li va donar molta més credibilitat a moltes escenes en les quals vam presenciar reaccions completament reals, que en alguna ocasió va posar en un compromís més d’un actor o actriu.»

-Digitalitzant un difunt. «En una escena apareix el cadàver d’un home que ha mort per una sobredosi. Tot i que l’actor que el va interpretar ho va fer de meravella (i no és fàcil fer de mort en el cine), no va ser fins a la postproducció quan me’n vaig adonar que el maquillatge no havia quedat prou creïble (i no va ser culpa de la maquilladora, sinó meva, ja que li havia demanat extrema subtilesa en els detalls). Gràcies a la revolucionària tecnologia digital vam poder aplicar noves capes de maquillatge digital al cadàver, i vam aconseguir l’efecte desitjat, sense que es noti el més mínim.»

El pare del Daren és un immigrant que busca una vida millor. / SINGULAR AUDIOVISUAL

-Del curt al llarg. «Quan vaig fer el curtmetratge El viaje, cap a l’any 2002, vivia a Madrid i, per tant, vaig intentar reflectir una realitat d’aquella època. Molts dels que començàvem en aquell moment, estàvem influïts per les pel·lícules de nous realitzadors, com El Bola o Barrio. Però Pullman pertany a una altra època i a un altre lloc. També són dos nens, però molt diferents d’aquells que van protagonitzar el curtmetratge. I els volia contextualitzar en un ambient pròxim i reconeixible, com és el cas de la Mallorca turística i d’aquelles famílies d’immigrants que van arribar aquí a la recerca d’un futur. Un futur que, d’altra banda, no ha sigut tan meravellós com l’hi van pintar quan van decidir emigrar al nostre país. I evidentment la història és universal, perquè això mateix passa en molts llocs del nostre món occidental.»

Notícies relacionades