Crítica d''Una niña en camino': la vilesa del món

Amb el gest vital de Raduan Nassar (Pindorama, Brasil, 1935) d’abandonar per sempre la literatura el 1984 n’hauria tingut prou per fer-lo ingressar en la nòmina d’aquests escriptors a qui Enrique Vila Matas els va dedicar aquella meravella que va titular ‘Bartleby i companyia’: escriptors que abandonen el mundanal soroll de la literatura per dedicar-se, en el cas de Nassar, a la producció agrícola i a la criança d’animals. Nassar al estil Pynchon i Salinger donant un cop d’efecte a l’afegir a la seva vida un enigmàtic esdeveniment novel·lesc en forma de renúncia i que d’alguna manera apareix en un d’aquests contes d’‘Una niña en camino’, «El vientre seco» que és una carta de comiat: «Al cap i a la fi ja he arribat a un acord perfecte amb el món: a canvi del seu soroll, li entrego el meu silenci». Vet aquí un projecte de vida descrit fins a les seves últimes conseqüències.

La falta de quietud i la vilesa del món es converteixen en aquest llibre de només 96 pàgines en la marca comuna de tots els relats. Nassar cartografia un desassossec que s’inicia en una violència constant mutada sovint en acritud, ironia, turment i una sapiència arcana que converteix aquest llibre en una mena de crítica voraç dels costums. Unes relacions entre els personatges que estan consolidades per la ira de la passió. Però abans que res pel llenguatge furiós, iracund i sense perdó perquè s’està «parlant de la cicatriu sempre present com un estigma al rostre dels grans indiferents».

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

A ‘Hoy de madrugada’ es relata la trivialitat dels amants convertida per a la dona en «la progressiva foscor que s’instal·lava per sempre en la seva memòria». En l’impressionant ‘A eso de las tres’ s’abandona l’oficina per arribar a casa com si es caminés «per una platja deserta». A ‘Manitas de seda’ la veu del besavi pontifica perquè el nen aprengui en què consisteix la vida. I la vida consisteix en això: «l’aventura humana més gran és dir el que es pensa». A ‘El viejo’ s’espera que s’expliqui el que van dient sabent que «en tot hi ha un clima silenciós d’espera» i, per tant, el que s’hauria de revelar queda per dir. A ‘Crisantemos’ assistim al soroll que fan els pressentiments en la senyora Ermínia i «la veu enfonsada» d’uns éssers que habiten una casa empastifada per «la pols del viatge». El que dona títol al llibre és un relat cinematogràfic en el qual el lector acompanya una nena en un periple erràtic cap al cor mateix de la brutalitat que s’amaga en les coses més puerils i quotidianes.

Aquest és el primer llibre que hem llegit de Nassar i no sortim de la nostra sorpresa, i ara mateix ens abalançarem sobre les seves altres dues obres (‘Labranza arcaica’ i ‘Un vaso de cólera’) que constitueixen amb aquest llibre les brevíssimes obres completes d’un escriptor que ja no es pot oblidar.