Jodorowsky, Lynch, Villeneuve...: el tortuós camí a 'Dune'

El crític Roger Ebert la va definir com «un veritable desastre, una excursió incomprensible, lletja i inútil als confins més foscos d’un dels guions més confusos de tots els temps». El seu col·lega Janet Maslin, del ‘New York Times’, va opinar: «Alguns dels seus personatges són mentalistes, i això els dota de la capacitat única d’entendre què passa a la pel·lícula». ‘Dune’ (1984), tercer llargmetratge de David Lynch, no només va ser criticat per la premsa sinó que també va fracassar en taquilla; i així mateix va deixar en evidència tant que el seu director no tenia fusta per treballar al servei de Hollywood com que el llibre de Frank Herbert en què es basava, considerada una fita de la ciència-ficció i una de les obres mestres literàries del segle XX, potser és inadaptable a la pantalla malgrat que, al llarg de les dècades, la idea de traduir-lo a imatges i sons ha seduït cineastes il·lustres com David Lean i Ridley Scott i a altres que ho són menys, com Peter Berg.

Per això –tot i que no només per això– és lògic que, ara, la segona versió cinematogràfica de ‘Dune’ a veure la llum sigui una de les pel·lícules més esperades de 2020 –llevat que la pandèmia de Covid-19 ho impedeixi arribarà als cines una setmana abans de Nadal-, i que les primeres imatges de la seva producció, difoses fa només uns dies, hagin creat tanta expectació. El seu director, Denis Villeneuve, es va guanyar la confiança dels fans del gènere gràcies a les seves dues pel·lícules immediatament anteriors, ‘La llegada’ (2016) i ‘Blade Runner 2049’ (2017), però ni això ni un repartiment que inclou  Timothée Chalamet, Oscar Isaac, Charlotte Rampling, Javier Bardem i l’Aquaman mateix ha apaivagat l’ansietat dels fans de Herbert.

Publicat el 1965, el llibre original –el seu autor va escriure cinc seqüeles i, a la seva mort el 1986, el seu fill Brian va coescriure 13 novel·les més vinculades a ell-, retrata un futur llunyà en què impera un sistema feudal i en què els llinatges nobles lluiten entre si per colonitzar planetes. Transcorre majorment en un d’aquests, Arrakis, en el qual habiten cucs gegants i voraços i es produeix una droga, coneguda com «l’espècia», essencial per a la humanitat; és allà on l’heroi Paul Atreides es converteix en líder d’una revolució per protegir la seva família. És un relat que, a més de tocar assumptes propis del temps en què va ser escrit –les guerres pel petroli, les drogues psicotròniques, el budisme zen-, parla d’altres que continuen de plena actualitat com la por de l’autoritarisme, els efectes de l’imperialisme i el capitalisme, l’enginyeria genètica, el terrorisme, i la sobreexplotació de la Terra. Per desenvolupar tot això, Herbert descriu un guirigall de religions, costums, forces polítiques i intrigues palatines; recorre a una successió de monòlegs interns i recobreix les seves reflexions d’espessor filosòfica i mística. ¿Com es condensa tot això en una pel·lícula?

El primer a intentar-ho va ser Alejandro Jodorowski, responsable de dues de les obres més demencials de la història del cine, ‘El topo’ (1970) i ‘La montaña sagrada’ (1973). El xilè va planejar dirigir una epopeia de 14 hores; l’havien de protagonitzar Salvador Dalí, Orson Welles, Gloria Swanson, David Carradine i Mick Jagger; l’il·lustrador Moebius i l’escultor H.R. Giger –posteriorment creador del monstre d’‘Alien’ (1979)– van ser reclutats per idear el look de la pel·lícula; Pink Floyd havia d’encarregar-se de compondre la música. Era un monstre de tal envergadura que, inevitablement, mai va arribar a posar-se dret. El fascinant documental ‘Jodorowsky’s Dune’ (2013) relata els detalls d’aquest projecte frustrat que amb el temps ha adquirit un estatus gairebé mític. També la pel·lícula de 1984, és cert, ha arribat a considerar-se una cosa semblant a una obra de culte, tot i que el cert és que Lynch va arribar a odiar tant la versió que finalment va arribar als cines –imposada pels productors, i molt diferent a la que ell havia concebut– que va exigir la retirada del seu nom dels crèdits, i posteriorment va passar molts anys negant-se a parlar en públic de l’assumpte.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Villeneuve ja ha deixat clar que la seva pel·lícula no s’assemblarà en res a la de Lynch –que ningú, doncs, esperi veure-hi ni maquillatges grotescos ni Sting abillat amb uns calçotets alats-; tampoc és probable que s’assembli a la monòtona versió televisiva estrenada el 2000 o a la minisèrie ‘Hijos de Dune’ (2003), basada en dues de les seqüeles escrites per Herbert i que també cal evitar. Entre el poc que se sap d’aquesta és que cobrirà només una part dels esdeveniments relatats al llibre original, i que el director l’ha dissenyat com la primera entrega d’un díptic –la productora Warner Bros encara no ha donat el vistiplau a la segona pel·lícula–; sí que és oficial, en canvi, la futura estrena en pantalla petita de la sèrie ‘Dune: The Sisterhood’, el pilot de la qual també dirigirà Villeneuve i que funcionarà a tall de preqüela.

Així mateix es dona per fet que, a diferència de Jodorowsky i Lynch –que van prendre un text psicodèlic i extravagant i van voler convertir-lo en alguna cosa encara més psicodèlica i extravagant-, el canadenc provarà de trobar un equilibri entre la lletra d’Herbert, les seves pròpies inquietuds autorals i les necessitats de Hollywood. «La meva ambició és que la pel·lícula sigui com ‘Star Wars’ per a adults», ha afirmat. I parlant de la saga ‘Star Wars’, òbviament influïda per ‘Dune’: el seu creador, George Lucas, va dir una vegada a Lynch que, en efecte, fer una adaptació decent del llibre de Herbert era impossible. Tant de bo es demostri que estava equivocat.