El director Àlex Montoya ens explica els secrets d''Assamblea'

Noves pel·lícules pensades per estrenar-se al cine continuen arribant a les plataformes digitals davant la impossibilitat de fer-ho a les sales. Una és Assamblea, debut en el llargmetratge del prestigiós curtmetratgista valencià Àlex Montoya, que va arribar divendres a Filmin. És una versió cinematogràfica de l’obra teatral La gent escrita per Juli Disla i Jaume Pérez, que compta amb un repartiment en què figuren Francesc Garrido, Cristina Plazas, Nacho Fresneda i la jove Greta Fernández.

El film, que combina amb naturalitat el català, el valencià i el castellà, s’inicia quan un grup de persones es reuneixen per fer una reunió a la qual acudeixen personatges molt diferents. Durant la sessió al·ludeixen a la necessitat d’aprovar «un concert proposat per la central», però mai sabrem del cert de què estan parlant o què reclamen.

 

 

Aviat sorgiran les primeres discussions i els assistents comencen a posar pegues a tot el que proposa el que sembla ser-ne l’organitzador. És una proposta arriscada que bé es podria relacionar amb les novel·les de Kafka, el cine de Buñuel o el teatre de l’absurd. Pretén reflexionar sobre els processos assemblearis, posar-los sobre la taula i deixar que l’espectador decideixi la seva actitud. El seu autor, Àlex Montoya, ens explica les curiositats que van sorgir durant el rodatge.

– Nou dies de filmació cronològica. «Només vam tenir nou dies per rodar Assamblea, però l’avantatge de tenir una sola localització és que ho vam poder fer de manera cronològica. L’assumpte és que el final de la pel·li no em convencia, i segons passaven les jornades de rodatge, donava voltes a com millorar-lo. Un dia em vaig adonar que Francesc Garrido, en pla, repetia moltes vegades el gest d’inclinar el cap, com si el seu personatge no sentís bé la resta. Això em va donar la idea que necessitava. En vaig reescriure el final la nit abans de rodar-lo, però em temo que haureu de veure la pel·li per saber què passa».

– Un guió molt pròxim. «La pel·lícula final dura només 75 minuts, però el guió, adaptat de l’obra teatral La gent, eren unes 110 pàgines plenes de diàlegs molt precisos. Estem parlant d’unes 12 pàgines de diàlegs per jornada, quan en un llargmetratge normal se’n solen fer entre dos i cinc, i quan només havíem tingut dues mitges jornades d’assajos. Això va provocar que en algunes escenes molt concretes els actors haguessin de tenir el guió a la vista, just fora de pla, per poder donar-hi alguna mirada ràpida. Per sort, tenen tant ofici i talent que al final no es nota res».

– Un fitxatge providencial. «He treballat amb l’actriu Irene Anula en un munt de curts. Ella portava des de sempre una cabellera arrissada molt cridanera i en alguns d’aquests treballs li vaig proposar rapar-se el cap. Però no hi havia manera, sempre em deia que si tardava molt a créixer i que si era un enrenou. I llavors va ser quan li van trucar per fer el personatge de Nerea a Vis a Vis. Allà li van proposar el rapat i, mira, com aquell qui res, ho va fer. Per sort en aquest treball vaig poder aprofitar el seu nou look, que li va com a anell al dit al seu personatge».

– La polèmica dels lavabos. «María Juan és una coneguda monologuista valenciana que debuta amb aquesta pel·lícula en el cine. La pobra es va adonar de com de jerarquitzats estan els rodatges quan va descobrir que els actors tenien un lavabo per a ells i la resta de l’equip fèiem les necessitats en una cabina portàtil que havien instal·lat al jardí. L’últim dia del rodatge va embolicar un càmera i va gravar un vídeo molt divertit en què denuncia aquesta problemàtica. Aquí el podeu veure».

 

 

– Un nom original. «El personatge de Greta Fernández es diu Tosca perquè és el nom de la meva filla, a qui he afegit en els agraïments ja que cada vegada que em surt una pel·lícula passo menys temps amb els meus nens. En principi, és l’única Tosca d’Espanya, que jo sàpiga no n’hi ha cap altra, i va ser un pla per popularitzar una mica el nom, que n’aparegui alguna més a la Península. No ens volien acceptar el nom, però vam anar al jutjat i la jutge del registre era melòmana i ens va preguntar si era per l’òpera. Ni de conya, però li vam dir que sí i ens van deixar que l’hi poséssim. La nostra justificació per posar-li aquest nom és molt més complexa. Bàsicament, ens agrada la sonoritat de la paraula i que sigui una cosa sense refinar. També en tenim una justificació més llarga parlant dels etruscos, la Toscana i tal... A la pel·li ho vaig voler resoldre ràpidament i vaig dir que l’havien anomenat així perquè l’havien «encarregat» a la Toscana. Però en el cas de la nostra filla no va ser així, ella va ser «encarregada» a València i «entregada» a València, també.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

– El nòvio cantant. «A la pel·li hi ha un paper molt petit, amb només quatre frases, que és el nòvio de Tosca, el personatge interpretat per Greta Fernández. Tosca és molt punky i està vivint d’okupa  al vell restaurant del seu pare. Vaig imaginar que li enganxaria escoltar música de La Raíz, un grup reivindicatiu valencià del qual soc molt fan, cosa que em va portar a oferir-li el paper del qual parlava al seu líder, Pablo Sánchez. Vaja, sense més ni més, però que sapigueu que qui canta la cançó dels crèdits és el nòvio de Tosca».

– L’acudit. «Hi ha un acudit que volia col·locar en algun treball des de fa temps. L’hi vaig robar a Stephen Gallagher, un músic neozelandès que vaig conèixer a la Berlinale. Explicava que en una festa d’aniversari de la seva filla una nena convidada el mirava fixament. Tan fixament que al final ell li va preguntar què passava. Ella, sense problemes, li va respondre: «El meu pare t’imita molt bé». Doncs això, aquest és l’acudit, i ara és a la meva pel·li. Gràcies, Stephen!»