Filmin acull les estrenes de 'Los buenos modales' i la valenciana 'Assamblea'

La indústria del cine comença a reaccionar davant del tancament de les sales d’exhibició i prendre mesures per aconseguir estrenar d’una altra manera les seves pel·lícules. A Contracorriente Films va obrir dilluns passat la seva Sala Virtual de Cine per poder difondre les seves pel·lícules i ara són altres distribuïdores independents les que busquen solucions. Aquesta setmana s’estrenaran a la plataforma Filmin, una especialista en el cine independent i d’autor, dues pel·lícules que havien d’arribar a les sales però que han hagut de buscar altres vies i han optat per aquesta solució.

Una original combinació de gèneres

  

 

Demà dimecres 15 tindrà lloc el llançament de la pel·lícula brasilera Los buenos modales. És un film inclassificable que arrenca com un drama social que acaba derivant en una història d’amor lèsbica, una de terror i una altra sobre una relació maternofilial. Gairebé impossible intentar encaixar-hi més temes... Està dirigida a quatre mans per una parella de directors i guionistes que fa 20 anys que treballen conjuntament, des que van sortir de la facultat: Juliana Rojas i Marco Dutra.

El repartiment està encapçalat per dues actrius molt conegudes al seu país pels seus treballs per a televisió: Isabél Zuaa (que va ser premiada a Sitges i en altres festivals per la seva interpretació en aquest film) i Marjorie Estiano. Marjorie interpreta l’Ana, una noia de bona família que vivia al camp però s’ha mudat a la ciutat. Estava a punt de casar-se però s’ha quedat embarassada d’un noi que no era el seu nòvio i ha sigut repudiada per tothom. Durant els seus últims mesos abans de donar a llum contracta una nova criada, la Clara, perquè visqui amb ella i l’ajudi en el dia a dia.

A mesura que es van coneixent, la seva relació es fa més i més íntima però la serventa descobreix un fet inquietant. Cada mes, durant unes nits determinades, l’Ana es converteix en somnàmbula i té un comportament estranyament agressiu. Decideix seguir-la quan es troba en aquest estat i arriba a conclusions inesperades. A la meitat de la pel·lícula es produeix un gir i és com si comencés un altre film.

És una original incursió en el cine de gènere (o de gèneres, ja que n’aborda diversos) molt allunyada de l’habitual, que inclou cançons (tot i que tampoc podríem qualificar-la de musical) i una seqüència clau en la trama explicada simplement amb dibuixos. Referències cinèfiles (amb un desenllaç a l’estil Frankenstein), una història d’amor (o dues) bastant complexes i excel·lents interpretacions. Un títol a tenir en compte diferent a tots que s’ha passejat amb molt bones crítiques per molts festivals internacionals.

Una reunió una mica kafkiana

  

 

Aquest divendres, Filmin també estrenarà el primer llargmetratge del premiat autor de curts, Álex Montoya. Es tracta d’Assamblea,  adaptació cinematogràfica de l’obra teatral La gent, escrita per Juli Disla i Jaume Pérez i, sí, s’escriu amb dues esses perquè els actors passen amb naturalitat del català al valencià o al castellà, com passa en la vida real. L’elenc està encapçalat per Francesc Garrido, Cristina Plazas, Nacho Fresneda i la jove Greta Fernández.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

La trama és, en principi, una mica desconcertant. Un grup de persones es reuneixen en un restaurant abandonat per dur a terme una reunió a la qual acudeixen personatges molt diferents. La primera sorpresa se l’emporta l’organitzador (Francesc Garrido) quan descobreix que la seva filla, Tosca (Greta Fernández), viu allà. A partir d’aquell moment s’inicia la sessió. Escoltem moltes paraules altisonants i tecnicismes que al·ludeixen a la necessitat d’aprovar «un concert proposat per la central». No sabem si són treballadors d’algun gremi o els veïns d’una escala però això és el menys important perquè el que pretén el film és aprofundir sobre aquestes discussions.

L’home que ha muntat la reunió sembla desitjar que se solucioni ràpid i aprovar-ho gairebé sense reserves. Però comencen a sorgir les primeres dissidències i els assistents comencen a posar pegues a tot. Plantegen propostes reivindicatives, protestes, manifestacions o vagues de fam, cosa que provoca que algú expliqui les seves experiències personals. A tot això, la noia es troba allà com un convidat de pedra però suposa el factor desgreixant i distorsionador. El film és una proposta arriscada amb ecos de Kafka i Buñuel, del teatre de l’absurd i mai arribem a saber exactament sobre què estan parlant perquè, en el fons, el que vol és reflexionar sobre els processos assemblearis, posar-los sobre la taula i deixar que l’espectador decideixi sobre la seva utilitat. Dues pel·lícules diferents, valentes, que despertaran polèmica i que podrem descobrir aquesta setmana a casa.