The Strokes, en la seva fèrtil crisi dels 40

Fa gairebé dues dècades que The Strokes van encapçalar una de les últimes grans ones regeneradores del rock, la que tenia en el punt de mira el punk, particularment en la seva versió ‘arty’ novaiorquesa, manejant remolins de guitarres dignes de Television i estilisme ‘velvetià’. El grup mai ha aconseguit igualar la bellesa del seu debut, Is this it (2001), i ara The new abnormal, que ha sortit a la venda aquest divendres, demostra que la millor manera d’acostar-se a aquell cim era allunyant-se’n, buscant estímuls en altres ports i permetent-se madurar.

Aquesta nova anormalitat formulada per la tropa de Julian Casablancas, que ve que ni pintada per descriure el que ens ha caigut al damunt, mostra un grup que obre camins en direccions molt diverses i que acaba sentint-se confortable en la introspecció. Tot i que els seus referents de sempre segueixin allà, des del baix a l'estil Joy Division que obre el disc en la nerviosa The adults are talking, fins al préstec (acreditat) de Generation X i el seu Dancing with myself en el tema més guitarrer i canònic de l’àlbum, Bad decision.

Soledat i melancolia

Però la tensió interna d’aquestes cançons, cuinades de la mà del docte Rick Rubin, s’encomana a les seves veïnes a través d’altres conductes. Allà hi ha ‘Selfless’, amb la seva desolada dinàmica ‘in crescendo’, esquitxada per significatius interrogants existencials («¿pot el costat fosc il·luminar el meu camí?») i laments pel temps perdut. D’allà a la saltironant cadència synth-pop de Brooklyn bridge to chorus, el nou single, llest per aixecar el festival (el dia que torni), si bé la seva lletra transmet una estranya barreja de solitud i melancolia.

Els textos poc explícits de Casablancas, com fogonades emocionals, s’adhereixen després a altres peces: aquesta ‘Eternal summer’ d’aires psicòpates, amb tensa calma electrònica i una veu que assumeix dos rols, combinant el falset i l’esquinçada, pòrtic d’una segona meitat del nou àlbum en la qual The Strokes s’inclinen per compartir certa fredor emocional sobre fons cibernètics, d’’At the door’ a ‘Ode to the Mets’. Allà troben espai per treure alguna cosa d’ells que desconeixíem, tot i que sigui a costa d’empènyer l’oient a la inquietud anímica. ‘Why are Sundays so depressing’ incideix en una idea repetida, la dels amics que no estan a l’altura, i la sensació que ja és tard per esmenar els teus errors domina a ‘Not the same anymore’.

Potser The new abnormal no convenci els qui continuïn esperant un nou ‘Is this it’, però, després de set anys d’espera des d’aquell tebi ‘Comedown machine’ (i amb els seus membres estrenant la quarantena), porta bones notícies amb una versió de The Strokes alliberadora i creïble, ben empaquetada sota una pintura neoexpressionista de Jean-Michel Basquiat. Jordi Bianciotto 

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Aquests superclasse del pop independent assoleixen el seu cim amb un quart àlbum de melodies brillants, dramatisme extra ben portat i arranjaments encara més depurats que de costum. ‘Ballads & sad movies’ sembla, ja des del títol, un clar tribut a Prefab Sprout. Des d’aquesta llunyana galàxia romàntica operen TOPS.  Juan Manuel Freire

Una bateria reverberant que camina a poc a poc, un saxo de timbre tremolós, pinzellades de cordes aquí i allà, melodies que es repeteixen com mantres. El primer disc del bateria Ted Poor toca la fibra a través de la senzillesa, que no la simplicitat: cada cop i cada silenci estan triats. ¿Jazz? ¿Folk? Música balsàmica. Roger Roca

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

El català creix amb cada nou treball, sempre esculpits a partir de les emocions sinistres que ronden pel seu cap adolescent. ‘OOO’ és precís i incorpora col·laboracions (Leïti Sene, Travy Dev...). A mig camí entre el trap i el pop, connecta amb una generació en una etapa d’exaltació sentimental. Ignasi Fortuny

¿Dua Lipa, la nova diva disco-pop? Tot ho apunta, i amb raó: el seu segon àlbum subministra ‘hits’ reals (dominadora ‘Don’t start now’) i potencials, amb la seva veu carnosa ballant sobre trames d’ecos dels vuitanta, en la línia de Kylie (i de Sophie Ellis-Bextor), i sense concessions llatines ni urbanes. A penes dona treva. Jordi Bianciotto