Lliçons de Txernòbil

La fatalitat es repeteix com en uns cavallets diabòlics. Espanya, abril del 2020: metges i infermeres lluiten en primera línia amb davantals de xarcuter, viseres per tallar la gespa i bosses d’escombraries subjectes als malucs amb cinta americana. ¿Falten respiradors? L’enginy els substitueix per mascaretes de busseig. Unió Soviètica, abril del 1986: els bombers de Txernòbil acudeixen a sufocar l’incendi en mànigues de camisa, sense els preceptius vestits de lona. Més de tres dècades després, com si el nyap tendís a perpetuar-se, altres herois s’enfronten a un altre enemic invisible (ara el virus, abans la radioactivitat), però amb una diferència notabilíssima: els reclutes soviètics no sabien a què s’enfrontaven; el nostre personal sanitari, sí.

Quan va esclatar el quart reactor de la central nuclear, l’URSS va enviar en els mesos subsegüents uns 800.000 soldats de reemplaçament i liquidadors a netejar el lloc de la catàstrofe. Havien de treure a cops de pala la terra i la runa contaminades –iode, plutoni, cesi, estronci i altres espants radioactius– i construir a sobre un sarcòfag de formigó, tasques per a les quals anaven molt mal proveïts, amb mascaretes quirúrgiques de tela. Només hi havia caretes per als militars, màscares antigàs de la segona guerra mundial i uns impermeables fins als turmells, com d’anar a buscar cargols un dia de pluja.

Hi ha fotos d’aquest despropòsit. Vaig tenir, a més, l’estrany privilegi de conèixer algun ‘likvidator’ anys després de la tragèdia, com ara Kolia Bondarenko, malalt de leucèmia a conseqüència de la radiació. Semblava que en el fons de la retina encara li resplendissin les flames esfereïdores de l’incendi, quan va dir: «En un règim totalitari no quedava cap altra opció que acatar ordres». Llavors tenia 37 anys i ja no conservava una sola dent. Carn de canó.

El pes dels morts

Passen els anys arrossegant el pes dels morts. Els familiars dels morts per coronavirus no poden acomiadar els seus difunts dignament per temor que s’expandeixi l’epidèmia, una cosa semblant al que va passar amb les primeres víctimes de l’accident atòmic. Liudmila Ignatienko, dona d’un bomber irradiat, insistia a visitar-lo a l’hospital malgrat les advertències: «¿Com se t’ocorre? ¡Si això no és un home, és un reactor nuclear!». L’Estat soviètic va confiscar el seu cadàver contaminat i el va enterrar a Moscou, ficat en un taüt de zinc. Ho explica Svetlana Aleksiévitx en aquest assaig ja imprescindible com és La pregària de Txernòbil, en el qual es van inspirar els guionistes de l’exitosa sèrie d’HBO.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Passen els anys arrossegant cadenes de vergonya. Amb les persones de més de 80 anys es limita ara l’«esforç terapèutic», mentre que a Ucraïna, a Bielorússia, molts ancians, que havien sigut traslladats a les capitals en penoses condicions, van preferir tornar als seus llogarrets a la zona morta a continuar cultivant patates a la terra radioactiva, com havien fet els seus avantpassats pels segles dels segles.

Davant la central de Txernòbil s’alça una estàtua de Prometeu i, mira per on, després de l’experiment per augmentar la productivitat, els déus es van enfadar perquè l’home hagués gosat robar-los el foc. En canvi, els animals, en la seva silenciosa saviesa, van intuir de seguida què succeïa després de l’esclat del reactor. De sobte, les abelles van deixar de volar. Les vaques reculaven als estanys, receloses de beure aigua enverinada. I els cucs es van enterrar molt profundament a la terra, fins a un metre de profunditat. Quina espècie tan arrogant que som.