'Nightmare cinema': un homenatge al terror de sèrie B

‘Nightmare cinema’ és una simpàtica antologia cinematogràfica de relats de terror de sèrie B, en la línia de ‘Creepshow’ i ‘Bolsa de cadáveres’, afavorida per un tot terreny del gènere com és Mick Garris, que a més dirigeix l’últim dels cinc episodis dels quals consta la pel·lícula.

A l’inici de cada història, un personatge entra en un cine, el Rialto. Està situat en un barri solitari, no hi ha taquiller ni acomodador i molt menys altres espectadors a la platea. Primer una noia que discuteix amb el seu nòvio pel mòbil, després una parella, un sacerdot, una dona de mitjana edat i un adolescent, entren curiosos al misteriós local, s’asseuen en una butaca i comencen a veure una pel·lícula de la qual ells, i les seves més recòndites pors, són els protagonistes.

La primera, dirigida pel cubà Alejandro Brugués (autor de la comèdia de zombis ‘Juan de los muertos’), se centra en l’enfrontament en un bosc entre uns joves i un soldador assassí. És ‘ultragore’, conté una escena molt divertida (la dels ganivets entre un dels joves i el psicòpata) i un curiós gir final. Pur terror B.

La segona, realitzada per Joe Dante, està ambientada en una clínica de cirurgia estètica. Una noia amb una gran cicatriu a la galta esquerra és víctima dels experiments d’un ‘mad’ cirurgià plàstic. «No li tindràs por al mirall mai», li diu a la protagonista. Ja que serà al contrari. És un Dante molt menor, però al final incorpora el personatge del projeccionista del cine, un col·leccionista de morts: que ho interpreti Mickey Rourke, que s’ha operat la cara no sé quantes vegades, imposa un toc d’autoparòdia.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Ryuhei Kitamura firma el pitjor dels episodis, bastant mal realitzat i més mal interpretat, entorn d’una sèrie de possessions diabòliques en una escola religiosa, amb un altre festival ‘gore’ de caps decapitats i membres retallats. El millor porta el segell de David Slade, autor de títols estimables com ‘Hard candy’ i l’episodi de ‘Black mirror’ titulat ‘Bandersnatch’. És un autèntic malson en blanc i negre en què una dona només veu éssers deformats, que no ho són, en escenaris putrefactes; és una realitat paral·lela que no desentonaria com a episodi de ‘The twilight zone’.

Garris tanca l’antologia amb les desaventures d’un jove, autèntic prodigi del piano, que veu com un delinqüent assassina els seus pares. Ell, també tirotejat, aconsegueix ser salvat pels metges, tot i que ha estat 17 minuts mort, prou temps per tenir una consciència diferent, veure altres morts i lluitar contra la presència de la seva mare, que vol emportar-se’l al més enllà. L’originalitat és que s’enfronta tant al sobrenatural (la mare morta) com al real (l’assassí que va a l’hospital per rematar-lo).