Aquil·les o la ira d'Europa

Una platja solitària. Un guerrer. Aquil·les, el dels peus lleugers. Darrere d’ell, molts més. Davant, molts d’altres, liderats per Hèctor. Una batalla cruel i sagnant. Després, desolació. Un corb arrenca un ull a un cadàver. Per conjurar la mort, sexe. Com dirà Ulisses, fa 10 anys que estan en guerra «menjant merda» i «vomitant sang» per conquistar Troia. Així van impactant les primeres 36 pàgines mudes de paraules de ‘La cólera’ (Astiberri), una bomba visual i narrativa cridada a ser un dels còmics de l’any. És la nova, ambiciosa i poderosa obra mestra, nouvinguda a les llibreries, del compenetrat tàndem que va aconseguir el Premi Nacional de Còmic 2015 amb ‘Las Meninas’ i que ara dona un pas de rosca a l’imaginari homèric per conduir el lector des dels paratges de la ‘Ilíada’, l’‘Odissea’ i altres textos clàssics, a l’Inframon passant per una societat futurista que és en realitat l’actual, de privilegiats trepitjant desheretats. Volen mantenir el misteri i temen «esbudellar-la», confessen via telefònica el dibuixant Javier Olivares, des de Madrid, i el guionista Santiago García, des dels Estats Units. Però sí que regalen algunes pistes.

«Utilitzem el relat clàssic, l’obra d’Homer, universalment coneguda. I veiem que aquest material mitològic ens ha format, que és a les arrels de la cultura d’Occident i, sobretot, d’Europa. Parla de la nostra època, té un eco en el que passa avui, ens adonem que som fills de la còlera d’Aquil·les, que milers d’anys després, quan veiem les notícies, tornem al mateix escenari, lluitant en les mateixes guerres. Com ara el conflicte entre Grècia i Turquia i la UE amb els refugiats. La tragèdia grega, el mite de l’etern retorn hi és», afirma Olivares. No és el coronavirus però les vinyetes informen de la pesta delmant els guerrers grecs. «És una fatalitat casual, sí. Al final, els problemes a què ens enfrontem al llarg dels segles solen ser els mateixos», diu. 

«Teníem molt present la preocupació pel tema dels refugiats –afirma García, citant el còmic ‘La grieta’, de Carlos Spottorno i Guillermo Abril–. Continua permanentment allà, unit al que significa Europa». També la còlera, sobre la pista la qual el va posar el filòsof Peter Sloterdijk a ‘Ira y tiempo’. «Diu que la paraula fundacional d’Europa és ‘còlera’. I és la primera paraula de la ‘Ilíada’, en grec: ‘Canta, oh deessa, la còlera del Aquil·les’. D’aquí els dipòsits de còlera en què es funda la nostra societat i la nostra política. Els temes, personatges, plantejaments i conflictes dels textos d’Homer són els mateixos que tenim avui. Marquen el camí de la cultura occidental, per això continua sent modern i rellevant», afirma García, que acaba de publicar juntament amb Pepo Pérez ‘El Vecino. Historias’ i l’integral ‘El vecino. Origen’, coincidint amb l’adaptació de la sèrie en Netflix, amb Quim Gutiérrez de protagonista. 

Un Aquil·les «pregènere»

I en aquesta modernitat cap un Aquil·les dual que, a més de temut guerrer que comparteix llit amb l’esclava Briseida i el seu company d’armes Pàtrocle, ‘va ser dona’. «És en els textos clàssics, un episodi que explica que es va amagar disfressat de dona a l’harem de la cort del rei Nicomedes perquè Ulisses no el reclutés per a la guerra de Troia. Allà l’anomenaven Pirra –diu García–. Aquil·les és més que un guerrer arquetípic superbèstia, està ple de matisos i qualitats més refinades, com la seva relació sexual amb Pàtrocle. Tot això ens permetia plantejar un personatge que va més enllà dels rols de gènere establerts. Ve d’un món pregènere, viu en aquesta llibertat, sense estar lligat a les regles que després han configurat el nostre món. Està lligat a l’amor i a la guerra, té un punt androgin, ambigu».  I com Pirra, com a dona, pateix violència masclista al visitar aquest món futur heretat pels seus fills. «Això li permet posar-se al lloc de l’altre, també del refugiat, i sentir empatia», afirma Olivares. 

Per a aquest viatge al futur, una genialitat de García que busca «desconcertar» el lector l’obliga de sobte a haver de donar la volta al llibre i continuar llegint, com si d’un manga es tractés, «aquest episodi oníric, on tot està damunt davall», per després tornar al sentit occidental de lectura.   

Per al dibuixant el «fàcil era caure en l’èpica fascinant del món grec» al traçar escenes de guerrers i batalles. «Però la guerra produeix víctimes, no herois. Això és en la ‘Ilíada’ i en l’esperit del còmic. La guerra és l’última ficada de pota. La visió de la guerra com una cosa bonica i gloriosa és falsa, és una idealització plàstica de la realitat. A l’home li és difícil no caure en la violència i la ira. La guerra sempre hi és, latent, en sents el rum-rum sota l’aparença de civilització. Ja ho va dir Homer: la còlera, irracional i absurda, és consubstancial a l’ésser humà». 

El guionista, que aquest any publicarà, amb Luis Bustos, la tercera entrega de la sèrie ‘García’, hi coincideix. I cita Alessandro Baricco. «Va escriure que el problema de la ‘Ilíada’ és que ha creat la cultura que la violència és bonica i seductora, quan són homes violents que cometen actes atroços contra altres homes. Per superar-ho, Baricco diu que s’ha de crear una pau que sigui tan bonica com la guerra. M’interessa plantejar aquest conflicte. Els protagonistes sucumbeixen a la fascinació del seu propi relat violent».  

García veu «estúpida» la còlera d’Aquil·les, «una rebequeria infantil quan Agamèmnon l’ofèn traient-li el que creu que és seu [Briseida]. Està avorrit de la guerra i l’utilitza com a excusa per retirar-se d’aquesta lluita. Perquè tot i que senti plaer en lluitar i matar, també sent plaer en l’amor. I aquí el dilema: viure segur i tranquil però oblidat per la Història o morir jove per passar a la posteritat. Quan decideix el primer Pàtrocle mor i sent una còlera que en realitat és desesperació i canvia a la decisió suïcida de venjar-lo, encara sabent que li portarà la mort. No pot escapar al seu destí». 

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Tots dos trenquen el «costum de pensar que al còmic, un fa el guió i un altre el dibuix». «Aquí no –puntualitza García–. Al meu cap, jo dibuixo. I el Javier escriu quan dibuixa». I d’aquesta química sorgeixen més pàgines mudes, dobles, o amb els diàlegs justos, precisos, perquè, explica Olivares, «les idees més potents són en l’àmbit visual. Amb textures de sorra, com una fresc o un mural. I amb el vermell com a línia de continuïtat: el foc, la sang, la còlera. És un llibre emocional, més tràgic, més visceral que ‘Las Meninas’». 

«I si a la ‘Ilíada’ hi ha pàgines i pàgines de gent que mor –continua el dibuixant–, com va fer Bolaño a ‘2666’ amb les dones assassinades a Ciudad Juárez, per a mi era important dedicar temps a dibuixar individualment cada personatge de les multituds, perquè no fossin una massa, donant valor a cada persona, als milers de morts». Mort, i vida. Divulgador i autor d’assajos com ‘La novela gràfica’ o ‘Supercómic’, García resumeix la seva relació «íntima i emocional» amb l’obra a través d’una frase de Penèlope: «¡La vida és tan curta! ¡Qui no té pietat per a si, tampoc la té per als altres!».