Crítica de 'Traditional techniques', de Stephen Malkmus: a la recerca de la pau espiritual

Stephen Malkmus ha arribat a un estadi de la seva carrera en què pot adoptar registres formalment allunyats sense deixar de sonar a ell mateix. D’aquesta manera, si l’any passat desviava el seu art i confecció de la cançó cap a plans electrònics a ‘Grooved denied’, ara bascula cap al pol oposat, com fa notar en el mateix títol de la seva nova obra, ‘Tradicional techniques’. Valent-se d’instrumentacions ancestrals, d’aire i fusta, desplega un neofolk lisèrgic amb vista a Orient que es distancia dels seus coneguts menús indie-rock desenvolupats des dels seus dies al capdavant de Pavement.

Si aquell va ser un grup orgullosament elèctric, que es nodria dels ensenyaments del postpunk i les avantguardes sorollistes sense perdre de vista la melodia pop, aquest Stephen Malkmus creua fonts endollades i acústiques, i afegeix al paisatge artefactes com aquesta mena de llaüt afganès anomenat ‘rabab’ i les percussions conegudes com ‘daf’ o ‘kaval’. Malkmus sempre va tenir aquest costat d’arquitecte d’atmosferes en trànsit, però mai l’havia desenvolupat amb tanta determinació i valent-se d’aquest instrumental aliè a la cultura rock.

De la Velvet al desert

L’àlbum sorprèn des de les notes de flauta i sitar que saluden l’oient en la cançó que l’obre, ‘ACC Kirtan’, amb els seus més de sis minuts de senderisme purificador, i el porten a un altre pla mental valent-se de la veu de la cantautora Joy Pearson i d’un trajecte en forma de ‘jam’. Malkmus, captivat per una mística amb un peu en els últims confins del món, flotant a ‘Xian man’ sobre un ‘groove’ de reminiscències subsaharianes, digne de Tinariwen, creuat amb la cruesa serena de The Velvet Underground.

El rumb segueix una cadència tranquil·lament enrarida, és a dir, no tan lluny del clima cultivat en altres obres del passat, encara que aquí la textura sigui molt diferent. El busuki i el sitar, trenant-se amb la guitarra elèctrica i l’acústica de dotze cordes d’una manera que faria feliç Tom Verlaine, i sempre al servei de la cançó: ‘Shadowbanned’, aquest single amb un videoclip que al·ludeix als retocs de ‘photoshop’ que tants artistes apliquen a les fotos que il·lustren les portades dels seus discos, i en què apareixen col·legues com Mac DeMarco, Kim Gordon, Sharon Van Ette, Kurt Vile i Conor Oberst.

‘Traditional tecniques’, àlbum amb formes d’obra integral per perdre’s durant 41 minuts, en què Malkmus ha treballat de nou amb Chris Funk (Decemberists) a la producció, desafia el sentit de la urgència dels nostres temps, aquesta tendència inquietant a voler-ho tot més immediat i galopant. Disc que, per què no, a través de peces envoltants i càlides com ‘Cash up’, ‘The greatest own in legal history’ o ‘Amberjack’, bé pot trobar el seu lloc en aquells dies d’introspecció que s’esbossen en l’horitzó immediat. JORDI BIANCIOTTO

---

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Sense ser el seu millor disc (altres vegades han estat més inspirats i també més concisos), ‘The main thing’ reconfirma Real Estate com a font de bons estímuls melòdics, ambients envoltants i malenconia agradable. El guitarrista Julian Lynch es lluu amb ‘Also a but’, el seu primer tema per al grup. Juan Manuel Freire

Sota aquest estrany nom opera un duo, Oriol Solé (Alado Sincera) i Toni Sistaré, decidit a trastocar els motllos de la cançó amb guitarres i baixos intranquils, ritmes allunyats de les autopistes i estructures impredictibles, amb elasticitat pop, múscul postpunk i textures prog a l’estil de King Crimson. Música que intriga i atrapa. J. B.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

La tercera entrega de ‘El perreo de la muerte’ no es pot entendre més que com una continuació de l’últim treball de la ja llegendària saga. Yung Beef segueix pel camí fosc del reggaeton més subterrani i infernal envoltat d’artistes del seu entorn, igual que va fer en el seu treball anterior. Un àlbum col·laboratiu que defuig del so i les lletres comercials més clàssiques del gènere en què destaquen les produccions de Kiid Favelas. Ignasi Fortuny

A les seves mans, el boogie woogie, el swing o el blues són més estats d’ànim que estils. De tornada al piano solo, Coloma ofereix originals i algunes versions en una hora de música gairebé sempre exultant, contagiosa, hipnòtica i de vegades un punt imperfecta que la fa encara més humana i viva. La ‘feelgood music’ és això. Roger Roca