Steve James, un observador empàtic a l'Americana Film Fest

El documentalista Steve James (Hampton, Virgínia, 1954) va saltar a la fama a mitjans dels 90 amb aquest fora de combat emocional de gairebé tres hores anomenat Hoop dreams, la història de dos adolescents negres de Chicago, Arthur Agee i William Gates, i la seva lluita per sortir de la pobresa a través del bàsquet. Amb aquesta cinta va rebre la seva primera nominació a l’Oscar; la segona, més de dues dècades després, va ser per Abacus.sobre la petita institució financera que va acabar sent cap de turc en la crisi de les hipoteques subprime.

Demà dimarts, dia 3, James presentarà personalment ‘Abacus’ a la Filmoteca de Catalunya, en l’obertura de la retrospectiva que li dedica l’Americana Film Fest. I un dia després farà el mateix al mateix lloc amb ’The interrupters’, sobre el programa CeaseFire de Chicago, que va ocupar exintegrants d’una banda com a mediadors en conflictes. Al festival podran veure’s també Hoop dreams, ’Life itself’ i els deu episodis d’’America to me’ sèrie codirigida per James amb joves valors, entre els quals el gran Bing Liu (’Tablas rotas. Minding the gap).

El cicle és una oportunitat per endinsar-se en una obra profundament humana: James observa qüestions de raça, classe i educació des de la mirada més empàtica imaginable. Els seus subjectes, sovint provinents de les comunitats negres de Chicago, hi confien perquè saben que és bon home. Ho saps tot just intercanviar dues paraules amb ell. «M’agrada la gent», diu. «I la gent sap veure això, se sent a gust i és ella mateixa. També els faig veure que no estic fent una pel·lícula sobre ells, sinó amb ells. Crec fermament en aquesta idea».

Roger Ebert l’hi recorda a prop del final de Life itself, la pel·lícula biogràfica que James li va dedicar el 2014: «Aquesta no és només la teva pel·lícula». El nostre entrevistat n’hi devia una, o algunes, a l’enyorat crític de cine, que va defensar Hoop dreams quan ni tan sols tenia distribuïdora. «Roger Ebert i [el seu company televisiu] Gene Siskel sabien que ningú la podria veure ben aviat, però en van parlar igualment. Parlem d’un moment en què els documentals no es distribuïen gaire, i menys si eren de tres hores i no tractaven de ningú famós».

Com en la vintena cita

Hoop dreams era tan emotiva com el més efectiu drama de ficció. James reconeix que va demanar repetir una escena, però perquè la realitat filmada era artificial. S’explica: «L’assessora acadèmica d’Arthur ens havia dit que li havia de clavar una bronca pel seu baix rendiment. Per descomptat, vam demanar filmar això [rialles], però al final la bronca no va ser greu. Ella ens va confessar que la càmera la coartava. Jo li vaig demanar que digués el que volgués. I per fi va caure la bronca».

Manipular per revelar la veritat, no per fabricar-la. «De vegades els subjectes són massa conscients de la càmera, i part del treball com a director és fer que siguin ells mateixos. Solc utilitzar l’analogia de la primera cita. Si algú que t’interessa des del punt de vista romàntic vingués a casa teva per primera vegada, et posaries la teva millor roba, ho netejaries tot... Els subjectes són igualesamb els cineastes: volen complir unes certes expectatives. Jo, amb la meva càmera, et vull filmar com si hagués vingut a casa teva per vintena vegada i no et pogués importar menys quina roba portes posada». 

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

James és optimista sobre el futur del documental. «Vinc del festival de Sundance, en què he presentat City so real, sobre les últimes eleccions municipals de Chicago, i he vist coses tan interessants com Boys state o Epicentro. Fa un temps, el documental semblava un únic gènere, fet d’una única manera. Però en els últims anys hem vist comèdies romàntiques, thrillers, animació... ¿I què és The act of killing si no una pel·lícula de terror?». No és un gènere, sinó una forma. «I que s’amplia a cada moment».

No podem deixar de preguntar-li per Cheer, emotiva docusèrie de Netflix sobre les lluites d’un equip d’animadores i animadors d’elit. Joves als marges de la societat, alguns d’ells de color, a la recerca d’evolució o redempció: pur Steve James. ¿L’ha vist, la sèrie? «Tan sols n’he sentit coses bones, però encara m’hi he de posar. ¡Sé de què tracta i crec que m’hauria d’agradar!».