Un Mahler emotiu, però, no, commovedor

Amb una obra simfonicovocal monumental com és la Segona simfonia de Mahler, el Gran Teatre del Liceu va continuar celebrant els 20 anys de la seva reobertura, tot i que sorprèn que s’hagi escollit una obra que gira entorn de la mort i que tot just començar situa l’oient, segons l’autor, «davant del fèretre» d’un mort. La resurrecció que s’invoca al final, com a mínim, justificava l’obra en una programació que hauria de ser una festa.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

El concert va comptar amb més de 200 intèrprets, amb una Simfònica liceista enfortida fins a sobrepassar els 90 professors i amb un Cor del Liceu unit en una sola veu amb l’Orfeó Català, sumant uns 120 efectius. Els decibels van arribar a ser colpejadors en una entrega sobretot arreglada i que Josep Pons, amb gest ampli, va aconseguir concertar adequadament. A la seva lectura li va faltar, en tot cas, un punt d’espontaneïtat oculta, per exemple després d’aquests ‘tempi’que es podrien qualificar de metronòmics en l’‘andante moderato’, quan hauria d’haver sigut pur lirisme. La marxa fúnebre original que subjau en el primer moviment, en tot cas, sí que va tenir una suficient càrrega de dramatisme en aquests cops d’efecte aconseguit amb els atacs en ‘forte’. Un mòbil va decretar el final de l’‘allegro maestoso’, que va donar pas al poc flexible i rígid ‘andante’; tot va anar millor en l’‘scherzo’ («tranquil i fluid», com el volia Mahler), amb els seus expressius canvis de dinàmica.

Una vegada més, tal com ha passat en més d’una òpera al Liceu, els interns, tret que fossin solistes sense acompanyament del ‘ripieno’, no sempre es van projectar adequadament a la sala, sobretot en el moviment conclusiu, en el qual, d’altra banda, hi va haver molts moments d’ampli vol dramàtic gràcies a un cor molt ben compactat en totes les seves cordes. Més enllà dels evidents contrastos que Pons va buscar amb pianissimos molt aconseguits, el que importa és que el missatge d’aquesta resurrecció políticament correcta arribi intacte a l’audiència, i a això van col·laborar amb facilitat les dues solistes vocals, la soprano Chen Reiss, de correctíssim acompliment i veu potent, i la mezzo Karen Cargill, que va oferir un ‘Urlicht’ prou emotiu, tot i que no commovedor, com hauria d’haver sigut.